La cova d'Alí Babà

Els cristians celebrem avui la Immaculada Concepció de la Verge Maria, un fet empíricament indemostrable. És dogma de fe. Al Madrid els àrbitres l'han ajudat sempre. un fet empíricament demostrable. És dogma de fe blanca. Mariano Rajoy, textual: “Si el Madrid va malament, és dolent per a Espanya.” El senyor Pérez Rodríguez, l'amo, no sap amb quin nom rebatejarà l'estadi: “Es dirà IPIC Bernabéu o Cepsa Bernabéu, o el que ells vulguin”, li va dir a la consellera d'Educació de la Comunitat de Madrid. Recorden? Qui paga mana. Amb ànim de col·laborar, els proposo la cova d'Alí Babà. Els drets d'autor els els regalo.

És fastigosa la manera com els àrbitres aplanen el camí a la penya dels Padrós. Hi ha exemples des de la primera jornada, però per qüestions d'espai em remuntaré només al partit que nosaltres vam jugar contra ells, en què Gil Manzano va repartir targetes amb una imparcialitat que devia de fer les delícies d'Eduardo Torres Dulce, fiscal general i soci del Madrid. Canallesc.

En les jornades següents, a los Cármenes de Granada i al Bernabéu contra el Rayo, els trencillas de torn els van ajudar a encarrilar –les videoteques són insubornables– sengles victòries còmodes. A Eibar, el Madrid marca el primer gol amb dos jugadors en un fora de joc clamorós que només Fernández Borbalán i el seu assistent no van veure. Curiosament, aquesta parella de fenòmens de l'arbitratge va ser la mateixa que va anul·lar el gol legal de Suárez a Mestalla, per un fora de joc inventat. Per postres, cop d'ampolla i targeta per a Messi. Si la víctima hagués estat Cristiano, a València decreten l'estat d'excepció. Però amb Messi tot s'hi val. Surrealista.

Paral·lelament, a Màlaga, Benzema marcava el primer gol (d'un partit que el Madrid va guanyar 1-2) cometent una falta sobre el seu marcador que Vicandi Garrido tampoc no va apreciar. I així arribem a dissabte passat, quan el tal Undiano Blanco Malo Mallenco (Blanco i Malo són de collita pròpia), va decidir convertir en penal una piscina de vergonya aliena del nen mimat del Bernabéu. I a aquest simulador li donaran la Pilota d'Or...

M'importa un rave que després golegin i que ja no hi pensem més. El mal ja s'ha fet abans. L'EBSA (exèrcit blanc de salvació arbitral, per a qui no estigui familiaritzat amb la nomenclatura) no descansa i actua de manera sibil·lina. I, sobretot, el seu ajut esdevé decisiu quan el Madrid flaqueja. Si nosaltres no tenim el dia, punxem. Ells no. La cosa va així i la famosa lliga dels 100 punts de Mourinho va ser un monument a la indecència precisament per això. Pep Guardiola va acabar una mica més calb i amb els nervis destrossats de tanta bilis que es va empassar.

I com reaccionarà el Barça, ara? Callarem? Perquè quan es tracta de barallar-nos entre nosaltres ens falta temps per anar als jutjats, però quan al davant tenim el senyor Pérez Rodríguez sembla com si les cames ens tremolessin més que al pobre Douglas jugant un partit amb la samarreta blaugrana (que consti que ell no en té la culpa, però qui va fer el l'informe aconsellant el seu fitxatge, el Pequeño Nicolás?).

Per cert: aquest Madrid meravellós i el més tocador i combinatiu de la història resulta que només va poder igualar la possessió (50% a 50%) amb un Celta més innocent que els personatges del Club Super3, els Pati Pla i companyia. Si això ens passa a nosaltres, demanem el cap de Luis Enrique...