Les sensacions són massa contradictòries aquest cap de setmana. Molts estem tocats pel que ha passat a París els darrers dies, pel que els ha passat als periodistes i als dibuixants de la publicació Charlie Hebdo. Quan una ciutat rep un cop d'aquesta dimensió costa molt refer-se'n, i per tots aquells de nosaltres que tenim París com una de les ciutats estimades de la nostra vida el dolor per tot el que estan passant és gran. Costa imaginar-se París com una ciutat atacada, violentada, amb por.

Ahir, a l'estadi Jean Bouin hi va haver partit de rugbi, el primer de tots els espectacles esportius que s'han fet a la ciutat després dels atemptats. Dos dies abans del partit, una dona policia havia estat tirotejada i assassinada a poca distància del Jean Bouin. Tots els jugadors dels dos equips van eixir al camp amb una samarreta solidària amb les víctimes i es va guardar a l'estadi un minut de silenci estremidor en homenatge.

Però després, els espectadors, espontàniament, es van posar a cantar La marsellesa. I jo, que m'ho mirava per televisió, vaig dubtar del que estava passant en realitat. Em preguntava, canten La marsellesa per homenatjar els xicots de Charlie Hebdo? A la revista s'havien fotut una vegada i una altra del nacionalisme francès i, concretament, de La marsellesa. A les víctimes dels terroristes els repugnava aquell nacionalisme cofoi que té en aquesta cançó l'expressió musical més preclara. I ara els la cantaven a ells?

Tot és difícil. Als pocs que s'han atrevit a dir que ells no són Charlie els han marcat immediatament i els han acusat amb ferocitat, però jo sospite que la gent de la revista Charlie Hebdo, els valents als quals van matar, estarien més a prop d'ells que no d'aquests que ara els canten La marsellesa. Supose, però, que cadascú passa el dol com bonament pot...