La història de l'esport espanyol ens explica que els Jocs Olímpics del 1992 van suposar un gran salt endavant. Hi ha un abans i un després de la cita olímpica barcelonina i de les 22 medalles que la delegació espanyola va aconseguir. Des de llavors, els esportistes espanyols han guanyat títols i títols i medalles i més medalles. El secret? No n'hi ha cap. Pura i simplement que els esportistes van poder disposar de mitjans per entrenar-se: instal·lacions, entrenadors i beques que els van ajudar a ser més professionals. El pla ADO hi va tenir molt a veure.

El pla ADO es va crear el 1988 impulsat per Carles Ferrer-Salat, que el 1987 havia arribat a la presidència del Comitè Olímpic Espanyol (COE) i que va aconseguir implicar grans empreses en l'esport. L'èxit del Jocs de Barcelona va significar la renovació del pla ADO en les diverses cites olímpiques i, encara que no s'ha superat el sostre de Barcelona 92, no han faltat mai les medalles espanyoles en els Jocs Olímpics d'estiu.

El pla ADO va tenir coses bones, però també dolentes, com el tap que es feia als joves que no podien arribar als ajuts que monopolitzaven els més veterans que seguien aconseguint resultats. I una altra conseqüència negativa: algú es va arribar a creure que era el pla ADO el que feia sortir grans esportistes. Si tenien el pla ADO i les federacions els aportaven esportistes que guanyaven medalles, de què s'havien de preocupar?

El problema, el gran problema, és d'on surten aquests esportistes que han d'acabar guanyant medalles. Surten dels clubs. Dels grans i dels petits. Com ha passat sempre. Tant quan els esportistes sortien fruit de l'esforç individual, com ara que tot es planifica. I si no hi ha clubs, no hi ha esportistes. Així de senzill. A l'Estat espanyol sembla que no ho acaben d'entendre, això. No sé on es pensen que han començat a fer esport els nois i noies que arriben a les seves seleccions. Mireia Belmonte va començar a nedar al CN Badalona amb un grapat de companyes. Ella ha arribat on ha arribat perquè va tenir un club, uns directius, uns entrenadors i una família que la van ajudar a explotar les seves qualitats. Sense els clubs no hi ha esport.

Clubs en definitiva, com els que el govern espanyol vol ara que paguin l'impost de societats i als quals envia els inspectors de treball. Diu el ministre Wert que el que fan és complir la llei. Doncs la llei, una més, està molt mal feta. Els clubs són la principal força del teixit esportiu de Catalunya. I els estan destruint. I d'Espanya? No ho sé. L'any 2008 es va editar un llibre titulat Las leyes del deporte español, que patrocinava el govern espanyol, en què es deia que en la transició “l'escassa tradició de clubs privats” a Espanya va fer que l'Estat assumís la planificació i el desenvolupament de l'esport. Ja fa anys que a Catalunya tenim clubs centenaris, nois. Potser és que el ministre Wert té aquest llibre com a obra de referència en la seva política esportiva.