Simpàtica, la Penya

Quin interès pot tenir, la copa del Rei de bàsquet, sense la Penya? L'elitisme esportiu elevat a la categoria de proveïdors de la Reial Casa (com resaven, orgulloses, les botigues que duien els productes al monarca), sua pel parquet del Gran Canària Arena amb la conformitat habitual d'aquests tipus d'espectacles fets a imatge i semblança del controlador social a qui serveixen. La Penya no. Si més no, no ho sembla.

Sense remetre'ns als orígens d'un nom que perpetua la sinergia de l'amistat, la Penya té prou models d'esportistes per pensar que els Buscató i companyia no són figues d'un paner estrany. Mantenir el nom popular encara que sigui sota la franja dels contractes de patrocini amb què el Joventut de Badalona sura pels embats polítics i econòmics de la història no pot sinó respondre, més que a una voluntat de ser i de diferenciar-se, a una manera de ser i de comportar-se. Es tracta d'una distinció afí a la que podem observar encara en els estrats esprimatxats de la cultura treballadora –es presenti amb xandall, granota o corbata.

La dignitat, assumida com un valor i no pas com el pegat d'una mancança, dóna la perspectiva i l'altura de mires essencials de la intel·ligència i la llestesa; i la Penya duu aquestes virtuts, com un caldo de cultiu on desenvolupar-se. Si no fos així, la ironia i la conya que distingeix l'encefalograma pla de les corporacions MBA (mestres en administració de negocis, en anglès) de la dinàmica creativa de les agrupacions generadores d'empatia no haurien induït la campanya de captació de socis d'aquesta temporada (fotent-se dels llençols dels anuncis de les cadenes comercials amb un “Jo no sóc negre. Sóc verd-i-negre” sensacional i sensible) ni el seu president, Jordi Villacampa, no hauria condicionat, llest, l'oferta d'organitzar la copa del Rei del 2017 del súbdit espanyol i alcalde populista de Badalona.