La importància de passar-ho bé en un parc d'atraccions, posem pel cas Disneyland, és tenir molt clar que es viu en un món de fantasia i que tot allò està pensat pel divertiment i el gaudi, però que no és real. És l'única manera de no confondre les coses, saber que hi ha atraccions i personatges animats, però que cal pagar entrada per ser-hi i tenir clar que quan s'acabi, doncs s'ha acabat perquè allò no és la vida real. Escric tot això pensant en la frase que va dir Luis Enrique referida al seu paper com a entrenador del Barça i els mitjans materials i personals que té a la seva disposició per tal de fer la seva feina. Però Luis Enrique ha de saber que en aquest cas ell forma part de l'espectacle, que ell forma part del Disneyland en què creu que viu, però que la crua realitat és el que compta. I com a part de l'espectacle, d'ell s'espera que faci funcionar l'equip, que jugui bé a futbol i que guanyi títols.

Pot semblar fàcil escriure això després de la dutxa d'aigua gelada que va significar la derrota contra el Màlaga. Després ha vingut la Champions contra el Manchester City i podia sortir cara o podia sortir creu i afortunadament ha sortit cara. En la lliga, el pitjor no és que el Madrid torni a estar a quatre punts, sinó la sensació cada vegada més clara que alguna cosa no rutlla. Sempre es perden partits, però aquests partits bojos ja han passat. Es va empatar a Granada, es va perdre a casa contra el Celta i es va donar una imatge pensoa contra la Real Sociedad. Per això la derrota contra el Màlaga fa encara més mal als culers. No és només perdre, és la manera com el Barça va jugar, la sensació que no s'hi jugaven el que en realitat sí que s'hi estaven jugant: tenir el líder controlat i saber que l'equip només depèn d'ell mateix. Ara això no és així perquè el Madrid i l'Atlético no van fallar.

Luis Enrique va deixar ben clar només arribar que l'únic líder de l'equip és ell. Error, quan hi ha jugadors com Messi, però vaja, sembla que la millor manera que les coses vagin bé és tenir una molt bona relació amb els pesos pesants del vestidor. I més si en aquest vestidor hi ha Messi. Les onze victòries consecutives després de l'ensulsiada d'Anoeta van servir perquè el culer agafés confiança. L'equip va fer un bon joc, es van marcar molts gols i Messi i Neymar, i també Luis Suárez, semblaven al cent per cent. Contra el Màlaga tot això no va servir de res. Hi va haver apatia, errors infantils i poca idea de com jugar per desnivellar el resultat. L'àrbitre, o més ben dit, el jutge de línia, no va ajudar, però això no és motiu per dir res. Va ser el Barça el que no va rutllar i, per tant, cal girar la vista cap al seu proclamat únic líder, l'entrenador, per mirar d'entendre què pot canviar d'un partit a l'altre. És evident que les ferides que es van produir després del viatge a Sant Sebastià no s'han curat del tot. I això es nota. Estic convençut que el Barça pot guanyar títols encara, però també tinc clar que li caldrà sort, que els jugadors es carreguin l'equip a les espatlles i que l'entrenador tingui clar que entrena el Barça i no viu a Disneyland, sinó al món real. Que faci els números a la sala de premsa, però que després faci el que hagi de fer. Per cert, jo hauria fet jugar Xavi.