Aquella tarda llarga i tensa del 21 de juny al municipal de Llagostera va acabar amb un ascens històric i impensable del conjunt del Gironès a segona A. La gesta va ser l'impacte de la jornada, del mes i segurament de l'any en el futbol català. Com a efecte col·lateral, i directament relacionat amb la resolució de l'eliminatòria, surava la incertesa sobre el futur del Nàstic. El gegant havia quedat sense ascens, l'única via que semblava proporcionar-li un camí viable. Les cares ho deien tot. Hi havia un punt de ràbia, fins i tot d'indignació, però sobretot hi havia molta frustració. Del primer a l'últim. Del president i l'alcalde, a tota la plantilla. De tota l'afició, i els periodistes que els seguien. El segon assalt tampoc havia acabat bé. Després de deixar la Lliga de Futbol Professional el 2012, el Nàstic va doblar l'aposta –com tants clubs fan– amb la intenció que el pas per segona B fos efímer. No se'n va sortir, el primer any. El següent, el risc semblava extrem. Pujar per força. Es va espavilar de manera espectacular en la segona volta per accedir al play-off. I en l'últim obstacle, en la pròrroga de l'últim dia, la gran patacada. Com per no aixecar-se'n?

Mesos més tard, el Nàstic torna a il·lusionar l'afició. Ara no necessita cap reacció sonada, perquè mana amb autoritat en el grup tercer. Té quatre punts més que el segon, el Lleida Esportiu, i onze més que el cinquè, l'Hèrcules. Aquella incertesa que es podia intuir després del segon fracàs seguit s'ha dissipat. Ja no hi ha problemes? Segur que sí. El deute ha desaparegut per art de màgia? Impossible. Un club amb el seu context econòmic és viable a segona B? Em costaria de creure. El fet, però, és que, lluny d'haver-se ensorrat, tornen a lluitar. Més d'un club ho hauria engegat tot a rodar. No només va haver de superar el tràngol del descens, després de vuit temporades en el futbol professional i fins i tot d'haver tastat la primera, sinó que es va estavellar dues vegades amb projectes fets i pensats només per pujar. Per perseverança, el Nàstic és tot un exemple.

No negaré, és clar, que tenen molt de mèrit els clubs que són capaços de competir a segona B amb pressupostos molt més escanyats que els del Nàstic. Aquells que treballen instal·lats en l'austeritat i la modèstia, marcats per uns recursos molt limitats. En això, el Nàstic té avantatge. Sigui perquè hi ha a dins una empresa de representació forta, sigui perquè té bons acords i complicitats o sigui directament per la seva pròpia dimensió, els tarragonins solen competir amb plantilles molt potents, lluny de l'abast de la majoria de rivals. Però això no ho és tot. I ells són els primers que ho saben.

La decepció acumulada els últims anys no els ha impedit mantenir encesa la guspira. I, per un club que ha estat més amunt, il·lusionar-se a segona B també té el seu què. L'equip de Vicente Moreno carbura amb molta fiabilitat, i l'afició hi torna a creure. En l'últim partit a casa, contra el Lleida, hi havia 7.571 espectadors, que molts clubs de segona A voldrien. Com més s'acosti el juny, més s'animaran els tarragonins. I si el tercer assalt acaba sent el bo, tot es multiplicarà amb el retorn a segona A. Benvinguda serà una mica d'alegria i empenta.