La senyora Kirilenko

Ha nevat i fa sol. El cel és blau i l'aire es deixa tocar.

–... digues-li m'agrada, digues-li que no. Ara piula, després repiula. Els caràcters, les fotos i tota la pesca. Les merdes socials aquestes, ja saps de què parlo, coi. I va ella i diu que els nens, els seus nens, no entenen per què la mare, que és ella, fa dos dies seguits que plora. Dos dies. Dos. Tal com ho sents. I va i ho publica, vull dir.

–Ho veig.

–I resulta que un periodista ho llegeix i... això també saps com va. Ràpid, ràpid, ràpid. Jo, jo, jo. Primer, primer, primer. I va i diu que en Kirilenko fitxa pel CSKA tot i l'oposició d'ella. De la seva dona, vull dir.

–I ja hi som pel tros.

–Justa la fusta. I ella s'encén. Renoi si s'encén. Aquest és el panorama: fa quatre dies que ha parit. Part difícil, deixa-m'ho dir, amb operació inclosa setmanes abans. La criatura està bé, però és una lleona ferida de totes maneres. De totes les maneres: ferida i sense marit. I ara no només va d'una martingala social d'aquestes. També s'esplaia en un blog que tenen. Que tenen ella i en Kirilenko. A Sports.ru. I t'ho dic amb cometes, per no faltar a la paraula. Va i comença... Dispara, vull dir: “Entenc que el periodisme és una feina cruel. Però h...”

–Què dius ara.

–Espera. I diu: “Però ha arribat l'hora de defensar la meva posició. Malgrat que no és fàcil resistir-se al xovinisme dels homes.” Què, et situes? I després tota la pesca: que ella no ha dit mai que no hi està d'acord, que les decisions a la família les prenen tots dos junts, que primer tocava el naixement de la criatura i ara toca guanyar l'Eurolliga. I que si plorava és perquè estarà dos mesos sense veure el Kirilenko –es quedarà a Nova York, ella–, i que quan no està amb ell ho passa fatalíssim... I que per als nens seran quatre, els mesos sense veure'l, perquè han d'acabar l'escola. I coi de periodistes, que què es pensen. Que ella està contenta perquè la millor opció per a tots, també per al bàsquet rus –el bàsquet rus!–, que està perdent popularitat entre la mainada, és que el seu home vagi allà. Però recoi, que...

–Recoi de dona.

–Ep, para. Frena. Aquí veiem el Kiri com un calçasses, però allà això és normal. Allà la dona mana, nano. T'ho dic i pots pujar-hi de peus. A la Rússia de debò, la dona és qui talla el bacallà. I és natural que sigui així perquè sempre l'ha tallat, coi. I ell no en diu res, de tot plegat. No, perquè és un paio de poques paraules. I passa d'aquestes collonades socials. I...

–Però el van presentar, no? Què va dir?

–Poca cosa. Ja t'he dit que és home de poques paraules. Però no badis: va assegurar que després de jugar amb el CSKA es retira.

–Aquest estiu?

–Aquí hi ha el tema, company. Ell va dir que a l'estiu veuria com ha anat. Que com ho ha fet, que què han guanyat, que com té l'esquena –té l'esquena fotuda, el Kiri– i tota la pesca. I que després decidirà. Decidirà si continua jugant amb el CSKA o plega. Però ella va escriure, ara no em facis dir si als m'agrada, al blog o on coi ho va fer, que acabada la temporada el Kirilenko plega. Que es retira, tu. Sí o sí.

–Alto!

–Ja ho pots ben dir. Te-ma a la vista. Tot un caràcter, la senyora Kirilenko. Mare de quatre fills, única dona que ha conegut ell. La reina de la casa, tu. Va gravar un disc –tot i que ella passa de puntetes per aquí, ara–, i té una d'aquelles agències que ensenya a la gent que té calés i no sap com gastar-los a vestir-se bé. Una personal no-sé-què, en diuen. Collonades, sí, però negoci. Pela.

–No perd el temps.

–No ho ha fet mai. Té 10 anys més que ell i quan es van conèixer era ella qui portava el pa a taula. Empresària, dona llegida i esposa d'en Kiri des del 2001. T'he dit que a l'europeu d'aquell any, acabats de casar-se, ella era amb la selecció a Turquia i ell dormia en una habitació amb ella i no pas amb un company de selecció? Estava prenyada del primer nen i això ho va ordenar. Ella. Com ho sents. Ara, que quan jugava a Utah, també va dir que li permetia una infidelitat per temporada. Que entenia tot això de l'NBA. De viatjar i estar set o deu dies als hotels sols, vull dir.

–Ara l'escolto, a la Kirilenko.

–Lopatova. Maria Lopatova. No ha agafat el cognom d'ell, ella. La reina de la casa, la Lopatova. Filla de l'Andrei Lopatov. El mitarro aquell del bàsquet soviètic.

–Poca broma, no?

–No et diré que no.