Agradi o no, tornem a la normalitat. De nou als seguidors de l'Espanyol ens toca pensar més en la temporada vinent que en la present. Ara que ja han passat uns dies és quan ens comencem a adonar de la gran oportunitat perduda. El que en una primera reacció era només la causa d'un resultat esportiu, ara ja es pot considerar una frustració col·lectiva. Després d'haver tingut a tocar un altre moment històric per al club, costa molt acceptar l'eliminació de la copa com si no hagués passat res. I veient el partit contra l'Atlético de Madrid de l'altre dia, queda més clar encara que la tornada de la semifinal de la copa no es va preparar prou bé, ni des de la banqueta ni des dels despatxos. D'acord que els madrilenys no passen el millor moment i que Kiko Casilla va tornar a demostrar que la cagada que va fer a Anoeta va ser només una tifarada circumstancial, però d'alguna manera es va tornar a donar una imatge de certa solvència. Una solvència que aniria molt bé consolidar de cara als cinc partits següents, abans de rebre el Barça a casa. Siguin en partits jugats a fora o a casa, els propers rivals –Deportivo, Elx, Vila-real, Athletic de Bilbao i Llevant– han de ser equips prou assequibles per a l'Espanyol per treure els nou punts que fan falten per arribar als quaranta-dos que diuen que són els marquen la línia del descens a la segona divisió.

D'aquesta manera, si s'aconsegueix aquest objectiu, el derbi programat per al darrer cap de setmana del mes d'abril seria de poca transcendència pel que fa a la puntuació. Segons el calendari que hi ha, els cinc últims partits, si l'Espanyol no fa la feina, podrien ser d'infart, ja que cal suposar, tal com estan les coses, que el Granada, el Rayo, l'Eibar, el Madrid i el Celta alguna cosa s'hi jugaran i que necessitaran els punts. El que dèiem, tornar a la normalitat, tornar a parlar de no baixar. Coses del destí.