Fabián Roncero és un atleta madrileny que fins diumenge tenia el rècord europeu de la mitja marató amb els 59:52 que va fer l'any 2001 a Berlín. Diumenge va perdre el rècord en favor de l'atleta britànic Mo Farah, que va fer 59:32 a Lisboa. Ahir Roncero va afirmar que, per ell, el que havia batut Farah a Portugal era el rècord de Somàlia, el seu país d'origen i no el d'Europa, i que ell continuava sent l'atleta més ràpid en la mitja marató nascut a Europa. Roncero té tota la raó en la segona part de la seva afirmació, perquè Mo Farah va néixer a Somàlia, però en la primera, quan nega la condició d'atleta europeu a Farah demostra dues coses: que fa temps que se li va aturar el rellotge i que no sap res d'un dels millors atletes del món. No en sap res o no en vol saber res.

Mo Farah va néixer a Somàlia, és veritat, però amb vuit anys va arribar a la Gran Bretanya, fugint del seu país, per reunir-se amb el seu pare, ciutadà britànic nascut a Londres. Atlèticament parlant, Mo Farah és britànic. Va guanyar cinc títols escolars de cros i va ser campió d'Europa júnior dels 5.000 metres. Mo Farah no va néixer a Europa, és veritat, però dir que quan millora un rècord aquest rècord no és d'Europa, és molt mesquí.

Fabián Roncero va encaixar molt malament la pèrdua de la seva plusmarca i es pot entendre, però es podria haver informat una mica abans de malparlar de Mo Farah. Roncero va agafar el cas de Mo Farah per fer tot un seguit de generalitzacions sobre les quals segurament té raó: “Estic convençut que el 95% dels atletes que es nacionalitzen es continuen sentint del seu país d'origen. Una altra cosa és que, per interessos econòmics competeixin amb una altra bandera”, però patina quan inclou l'home que li ha pres el rècord al mateix sac que esportistes que han canviat de país quan ja havien pujat a podis internacionals defensant un altre país. No és el cas de Mo Farah. Em sembla que queda clar amb el que he explicat al començament de l'article.

A mi tampoc m'agraden les nacionalitzacions fetes purament i simplement per guanyar medalles –i en l'esport espanyol, en general, i en l'atletisme, en particular, en trobaríem moltes–. Roncero pot anar un dia a la Residència Blume de Madrid i preguntar a alguns dels residents de quin país se senten. A l'Estat espanyol tots coneixem esportistes que fa temps que hi viuen, que hi fan esport d'alt nivell, però que no són grans figures i que han de fer com la resta de ciutadans i complir els terminis per aconseguir la nacionalitat. Tots coneixem, també, molts casos de divendres, que és el dia que, a més de presentar recurs contra tot el que es fa a Catalunya, el consell de ministres dóna la nacionalitat espanyola, amb mesures excepcionals, a esportistes que els poden donar medalles a mitjà termini. Això és el que hauria d'indignar Roncero. Que els drets de les persones siguin diferents en funció de si poden pujar o no a un podi.