Campi qui pugui cap a Anglaterra

Anys enrere, la lliga grega s'havia convertit en una mena de refugi daurat per a molts futbolistes de l'Estat espanyol, seduïts per les promeses d'uns sous força més generosos. El refugi, en molts casos, va ser de tot menys daurat. I, tal com s'explicava en la sèrie sobre les lligues amb accent català, la representació del país en el futbol grec és minsa. N'hi ha força més a les lligues britàniques. I els que hi haurà. I els que hi voldrien ser. Fa un parell de setmanes, els contraris al futbol anglès s'omplien la boca amb el fet que les dues grans competicions europees, la Champions i l'Europa League, s'havien quedat sense cap representant de la Premier League un cop superats els vuitens de final. La dada, és clar, és irrefutable. No n'hi ha ni un. A més, coincidia més o menys amb la firma d'un nou contracte que garantia als clubs de la competició britànica uns ingressos rècord en concepte de drets televisius. L'associació d'idees, fàcil i simple. Els diners no ho són tot. És clar que no; només faltaria. Però ja m'agradarà veure, a curt, a mitjà o a llarg termini, com afectarà aquesta victòria en drets televisius, que accentuarà el poder econòmic de les lligues britàniques. Ens ho mirem des d'aquí, però passa a tot arreu. L'altre dia s'ho preguntaven a L'Équipe, com afectaria aquest nou contracte, que posarà en avantatge els clubs de les illes respecte a molts dels del continent.

Si fos jugador, ho tindria claríssim. I si fos representant, també. Com ho tenen molts professionals, que ja han fet el pas d'anar-se'n. Molts, és clar, no tenen la sort de fer-se un lloc a la Premier League, però és que la segona divisió d'allà, la Championship, té més potència i recursos que moltes primeres lligues d'altres països. Competicions ben organitzades, ben tractades, amb tradició, amb un seguiment massiu d'aficionats i, en definitiva, amb un munt d'al·licients. Els diners no ho són tot, però hi ajuden molt; tampoc cal que ens enganyem. I clubs de la segona anglesa poden pagar més que alguns de la primera espanyola. Els britànics fan enveja, encara que a vegades s'encallin a Europa.