La darrera setmana l'anomenat entorn de l'Espanyol ha criticat amb virulència l'equip i el cos tècnic en una sorprenent mostra de disconformitat amb la imatge de l'equip les últimes jornades. De fet, el desencís de la gent arran de l'eliminació de copa ha degenerat en poques setmanes fins al punt de qüestionar-ho tot.

Més enllà de la gran victòria al Madrigal l'equip ha competit en tots els partits i si bé la producció en atac ha estat per sota de les expectatives, en cap cas ha donat la imatge d'abaixar els braços. Els números canten. En els quatre partits jugats des de l'eliminació de copa, l'equip només n'havia perdut un i havia encaixat dos gols. Això no és deixar-se anar ni molt menys. És cert que la situació s'assemblava força a la depressió col·lectiva viscuda les darreres temporades quan amb la salvació aconseguida l'equip es desinflava com un globus, però enguany els símptomes són ben diferents. La mala ratxa era més de resultats que no pas de joc; de fet el nivell de joc no ha variat substancialment, però la sensació que deixava podia induir a pensar que ja hi tornaven a ser.

Insisteixo que aquesta no és una lectura oportunista després de la victòria a Vila-real, si s'hagués perdut, aquest article hauria estat essencialment el mateix. Encara més, estic plenament d'acord amb les queixes de Sergio González quan deia que se'ls jutjava abans de jugar i que l'equip havia estat per sobre de les possibilitats a la copa.

Els que ara diuen que és una falta de respecte a la plantilla dir que arribar a semifinals estava fora de guió difícilment pensaven a principis de curs que s'hi pogués arribar ni tampoc que a 8 jornades del final ja s'estigui virtualment salvat.

Ara bé, sí que és el moment de demanar a la plantilla que lluiti fins al darrer partit per colar-se (contra pronòstic) entre les places que classifiquen per a l'Europa League. Però no confonguem! Els que pensen i defensen que la de dijous va ser una victòria de l'entorn, de la pressió feta sobre l'equip, s'estan apropiant del que no és seu.