La Champions no vol acollonits

Si es disputés una Champions d'acollonits, la guanyaríem segur. Ho afirmo basant-me en la legió que d'aquesta espècie abunda entre la nostra parròquia. Cançoneta de laments: quina mala sort que hem tingut amb el sorteig, que bo que és el Bayern, segur que Guardiola sabrà com desactivar-nos... Ai, ai, ai... Quin quadre! Us imagineu que ens toqués jugar contra un equip que tingués uns tals Neymar, Suárez i Messi? Ens hi presentaríem?... A veure si ens queda claret: si un equip ha tingut molta mala sort en el sorteig de les semifinals de la Champions League és el Bayern de Munic, perquè se les haurà amb el Barça. Aquesta és la primera idea, l'essencial, amb la qual ens hem de quedar del que va succeir divendres passat en la Infantino's party, la festeta que el senyor calb de la UEFA (Gianni Infantino) organitza de tant en tant a Nyon.

Segona idea. El Bayern és un equip potentíssim i el fet que l'entreni un tècnic tan qualificat com Pep Guardiola el fa encara més perillós. Això és evident. Però els bavaresos tenen els seus punts dèbils i, entre d'altres, ho passen molt malament amb equips que saben contraatacar; i nosaltres, actualment, sabem fer molta pupa també al contraatac. Si mantenim el nivell actual, executant el nostre pla de joc amb la pressió avançada, amb les línies juntes (per cert: quina demostració de control absolutíssim amb detalls de futbol excels vam oferir contra l'Espanyol, i amb la sensació de jugar a mig gas; impressionant!) i –molt important– si Messi té aquella punta de gas, aquell plus que fa la impressió que ell levita sobre la mateixa gespa on els altres corren, com va succeir contra el City al Camp Nou en aquella exhibició memorable, nosaltres anirem a Berlín.

Aquella nit, Pep Guardiola ho va veure en directe. I si es va posar les mans a la cara no va ser pel túnel que Messi va fer a Milner –ja n'hi ha vist fer a cabassos–, sinó perquè sabia, ell millor que ningú, que a Messi jugant en aquell estatus no el podria aturar; ni que pogués comptar amb quatre temudes divisions Panzer de l'antiga Wehrmacht de reforç. “Hem d'estar al cent vint per cent”, deia Leo a Facebook sobre el duel. Doncs d'això parlem.

Tercera idea. Sóc un admirador incondicional de Pep Guardiola. És un dels nostres i, sobretot, va ser l'arquitecte del millor equip de la història del futbol. Un llegat de valor incalculable que ens dóna una tranquil·litat d'esperit –si més no, a mi– molt reconfortant (les urgències històriques es van liquidar per sempre més amb el Barça 2008-11). Però fins a la nit del 12 de maig vinent només és l'entrenador rival. I punt. Com és la seva obligació, Guardiola farà tot el possible per derrotar-nos. No ho oblidem. Per ell ha de ser emocionalment complicat afrontar aquesta eliminatòria, però no és bo que el factor Pep confongui el nostre entorn.

I un annex. La penya dels germans Padrós ja es veu en la final; i la majoria de nosaltres, també. Doncs jo no mato el Juventus abans d'hora. D'acord que no és la vecchia signora del 83 (que, tot i perdre aquella final contra l'Hamburg de Magath, és de la que guardo més bon record; més que de la que es va coronar a Brussel·les i del posterior potentíssim equip format per Trapattoni), però té arguments per complicar molt la vida a un Madrid vulnerable; que ja no hi seria si, en el moment clau, El Cholo no s'hagués acollonit...