El Barça va fer el que havia de fer i va guanyar la lliga al Calderón sense necessitat d'esperar la darrera jornada contra el Deportivo, que ha de ser una tarda de dissabte festiva i per agrair als jugadors aquesta 23a lliga guanyada amb claredat i mereixement a un Real Madrid que s'ha desinflat a mesura que li fallaven alguns jugadors clau. I parlo de Modric i Benzema i no pas de Cristiano Ronaldo, a qui sembla que només li interessa el seu compte de gols particular, però que ha guanyat només una lliga en sis temporades al Madrid. Messi –qui, si no?–, va aconseguir el gol que donava la lliga, una lliga que alguns ja han batejat com la lliga de Messi o fins i tot la lliga d'Anoeta.

I és que Anoeta va significar un abans i un després per al Barça de Luis Enrique. Perdre a Anoeta deixant Messi a la banqueta, va portar a la rebel·lió l'argentí, que després de no ser titular, l'endemà no es va entrenar al·legant molèsties físiques. Aquest Anoeta de Luis Enrique és equivalent a aquella Romareda de Cruyff d'aquell any que van rebre sis gols en contra i el genial holandès va assegurar que guanyarien la lliga, com així va ser. Després del partit a Sant Sebastià va semblar que tot quedava trencat. Si Luis Enrique i Messi no s'entenien, si l'asturià volia agafar fama d'entrenador dur i l'argentí s'hi rebotava, tot quedava qüestionat. Només van faltar els nervis de la directiva i la punyetera destitució de Zubizarreta i tot el seu equip perquè el caos estigués servit.

No sé si Messi i Luis Enrique es parlen, són amics o s'ignoren. Només sé que Messi va decidir revenjar-se de la millor manera possible. Es va posar l'equip a l'esquena i ha estirat de tothom. Seria injust dir que l'equip només és Messi, perquè no és així, però Messi ha fet rutllar una magnífica plantilla i cal reconèixer també la important part de mèrit que ha tingut Luis Enrique en la consecució d'aquesta lliga. Finalment, la fase final de la temporada ha estat plàcida, tot i que es va perdre un partit al Camp Nou i no es va ensopegar en camps com el del Sevilla. Però no hi ha hagut grans tensions, si descomptem la mala bava de Neymar el dia que va ser substituït. I el resultat final és una lliga guanyada i dos títols més per conquerir durant les dues properes setmanes: l'anhelat triplet.

El dissabte 30 de maig, el Barça haurà d'afrontar al Camp Nou la final de la copa. L'únic problema, a més de l'Athletic, serà la fam que tinguin els jugadors blaugrana. Que no donin res per fet, que els partits cal guanyar-los al camp i que per als de Bilbao, que vénen amb la pell de xai, seria extraordinari tornar-se a sentir lleons i aconseguir un títol. Però si el Barça no falla, la copa serà seva i podrà preparar la final del 6 de juny a Berlín de la manera que li pertoca. El Juventus és un molt bon equip, segurament no un dels grans, però o el Barça juga al cent per cent o es trobarà amb els problemes que els equips italians saben crear quan juguen com a equips italians.

O sigui que després del primer títol, cap relaxament. Com a molt dissabte vinent, en el que ha de ser un partit d'homenatge a Xavi, per si de cas. A mi m'agradaria que continués, però si decideix marxar i per si no juga la copa (jo faria jugar sempre Xavi), el partit contra el Deportivo pot ser el marc per dir-li gràcies.