Felip VI, a la cort del rei Messi
Quedem-nos amb la frase lapidària de Valverde: “En una final pot passar de tot, però sempre acaba guanyant
el Barça”
Primer punt: Felip VI i el seu seguici, el tal J.I. Wert i companyia, va visitar la cort del rei Messi, el sobirà absolut del Camp Nou. Segon punt: més que una xiulada, allò va ser una mena d'insonorització col·lectiva d'un himne; amb franquesa, jo no el vaig sentir. I tercer punt... estem al davant d'un moment únic i possiblement irrepetible: a Berlín ens espera la glòria eterna. Això que estem vivint, no té preu.
És la Champions i d'acord que la Juve és sensiblement superior a l'Athletic; té Pogba, Vidal, Tévez... D'acord també que en una final els detalls poden ser definitius, per exemple que el tal Velasco Carballo de torn t'anul·li un gol legal. Però si les coses transcorren d'una manera mínimament normal, amb aquest superequip que tenim en tots els sentits i amb aquest Messi superlatiu, el Barça es convertirà en el primer club en tota la història amb dos triplets de màxim rang en el seu palmarès. Quedem-nos amb aquesta frase lapidària: “A un partit es diu que pot passar de tot, però sempre acaba guanyant el Barça.” La va dir el tècnic basc, Ernesto Valverde.
El gol de Messi
El primer gol de Messi contra l'Athletic no es pot explicar. Si no l'has vist penses que el relator exagera i, si l'has vist, et pessigues per assegurar-te que no somies. Però em vull donar el gust. Minut 20. Sa majestat agafa la pilota gairebé trepitjant la línia de calç de la banda, a pocs metres del mig del camp. Té Balenziaga (que prèviament havia empipat la bèstia amb agafades constants, una molt mala decisió per part seva) enganxat com una paparra, i observa com Beñat i Rico s'acosten posseïts a fer-li el ja característic tres contra un. Leo està aturat (brutal)! Ningú podia intuir el que passaria després...
Ningú, excepte ell. Amb un canvi de ritme esfereïdor acompanyat de driblatges i tocs d'un nivell tècnic només a l'abast d'un escollit, Messi es desfà dels tres futbolistes professionals com si fossin ninots. Rico li etziba una puntada al turmell, però el 10 del Barça ni s'immuta! Entra a l'àrea basca, finta Laporte i connecta un xut sec que bat Herrerín. Una obra mestra descomunal –una més– que justifica la passió per aquest joc del futbol, amb la rúbrica del millor de tots els temps. Leo Messi no només ha recuperat el seu nivell extraterrenal, sinó que encara sembla millor que abans! Més complet i més madur! Juga al Barça i és un dels nostres. Increïble!
La xiulada
El govern d'Espanya ha emès un comunicat en què qualifica textualment la xiulada a l'himne “d'atemptat als espanyols i a la democràcia”, i afegeix que avui dilluns la Comissió Estatal contra la Violència es reuneix per estudiar les sancions. No seria la primera vegada. És prou sabut que el 1925, en plena dictadura de Primo de Rivera, al Barça se li va clausurar el camp de les Corts perquè el públic també havia xiulat la Marcha real.
Davant la certesa que la xiulada es produiria, les autoritats d'un estat democràtic normal només havien de considerar dues alternatives sensates i plausibles, al meu modest entendre: acceptar la protesta amb resignació cristiana –i democràtica– o –si tant els incomodava– retirar del protocol la interpretació de l'himne, i llestos. No era una condició indispensable. Tota la resta és d'una desmesura que fa riure i fa plorar. 1925-2015: estem igualet o pitjor que fa noranta anys.
