José Moscardó, José Antonio Elola-Olaso, Joan Antoni Samaranch, Joan Gich, Tomás Pelayo Ros, Benito Castejón, Jesús Hermida, Romà Cuyàs, Javier Gómez-Navarro, Rafael Cortés Elvira, Pedro Antonio Martín, Santiago Fisas, Francisco Villar, Juan Antonio Gómez-Angulo, Jaime Lissavetzky, Albert Soler i Miguel Cardenal són els responsables polítics que ha tingut l'esport espanyol des del 1941, quan el govern franquista va crear la Delegación Nacional de Deportes com a òrgan encarregat de dirigir tot allò relacionat amb l'esport. El general Moscardó, falangista de soca-rel, heroi de l'Alcázar de Toledo i amic íntim de Franco va ser, doncs, el primer d'una llarga llista de polítics que han dirigit l'esport espanyol des de llavors.

Perquè l'esport, que inicialment havia de ser una activitat lúdica, higiènica, d'esbarjo, de relacions, de pedagogia..., es va convertir ben aviat en un element del gran joc mundial de les relacions internacionals, en un element geoestratègic que determinava qui era qui al món. Tots els països, fos quin fos el tipus de règim polític que tinguessin van tenir clara la finalitat política de l'esport i com sortia més a compte dirimir sistemes polítics, econòmics i socials en les llistes de medalles de les grans competicions esportives, especialment els Jocs Olímpics, que no pas al camp de batalla.

I així continuem. L'esport continua sent un mètode perquè els estats juguin a mirar qui la té més grossa i els himnes sonen i les banderes pugen i baixen als estadis d'arreu del món.

Però tot això, tenir polítics controlant l'esport, posar els himnes i les banderes al davant de tot no és usar l'esport per fer política. Tampoc ho és fer banderer de l'equip olímpic un esportista de qualitat ínfima, però que és membre de la família real, ni engegar una campanya per posar lletra a un himne que no en té perquè els esportistes dels altres països sí que poden cantar l'himne als podis internacionals. Res d'això és fer política. Els estats no fan política amb l'esport.

El poder establert no fa mai coses dolentes. Són els altres. Si la família real espanyola va als Jocs Olímpics, hi va per donar suport als esportistes espanyols, que estan sacrificant la seva joventut per major glòria de la pàtria. Si el que va a a visitar els esportistes catalans és el responsable polític de l'esport a Catalunya –que també en tenim és clar, que tan soques tampoc no som–, llavors és un ús polític dels esportistes amb finalitats partidistes.

Aquestes històries ja fa molt que duren. I cansen. Ja sabem que Pedro pot celebrar la Champions amb una bandera canària i no passa res, però si Piqué treu una senyera –senyera, no estelada–, llavors li cau la cavalleria a sobre. Un esportista que es manifesta espanyol és un patriota, un que diu que és català, és un manipulador de l'esperit esportiu. I la majoria ni fan ni diuen. I així anar fent.