De qui és el Barça?

Sens dubte, del soci. I així ho diuen tots els candidats, però és evident que només amb les aportacions dels socis, que són un 4% del pressupost, el club no podria tirar endavant. Calen altres recursos, però perquè el soci pugui mantenir el control cal evitar que cap dels conceptes que caracteritzen els ingressos actuals predomini excessivament, perquè si el club s'encamina a dependre d'un sol patrocinador inevitablement aquest manarà en moltes de les decisions importants que es puguin prendre. Ara per ara, les diverses procedències dels ingressos estan proporcionades: de l'estadi provenen un 24 %; dels drets televisius i altres media, el 30%; de màrqueting el 37 % i del negoci futbolístic (traspassos) el 6%. Sembla clar que un descens important en algun d'aquests conceptes seria compensable. Ara bé, amb un projecte de tanta envergadura com és el de reconvertir l'estadi i crear el nou espai Barça, cal estar amatent de no dependre d'unes soles mans. Cal auscultar bé els candidats per veure si aquest concepte, no només amb paraules, el tenen clar.

Un altre element que sembla evident és que el Barça ha de reflectir el ritme polític que té el país, però davant les pors que dins del barcelonisme, que és transversal, hi ha totes les opcions polítiques i cal tenir-les en compte, jo citaria, de la reunió darrera del senat, la frase d'un soci emocionat que després de la seva intervenció va dir: “Visca el Barça i Visca Catalunya lliure... o no”, volent dir que, com s'ha demostrat en les situacions polítiques més adverses, els del Barça sempre defensaran el país.

Resta el darrer debat d'aquesta nit per acabar de formar-se una opinió sobre qui cal votar, però han quedat paleses simplificacions com la presentació de futurs càrrecs esportius basats més en la simpatia que poden despertar que no pas amb la suficient experiència positiva demostrada per ocupar-los. També la potenciació de la Masia com a remei per no seguir la política de talonari, necessita convenciment, perquè tot i tenir cracs com Messi, Suárez i Neymar, molts encara aposten per anar encarint la plantilla. Els judicis pendents i les pràctiques pròpies del nuñisme –recorden el cas Sagi?– estenen ombres segurament avaluables.