Aquesta no és una glosa ensucrada de Josep Guardiola i Sala sinó el simple reconeixement, des de la modèstia, a un compatriota. No el conec personalment, però estic absolutament convençut que no és el senyor perfecte que alguns dels seus aduladors desmesurats ens volen fer creure. Guardiola és una persona amb les seves virtuts i els seus defectes, amb els seus rampells i amb la seva dosi de mala llet i de malparit, si se'm permet l'expressió, com gairebé tothom i servidor el primer.

Perquè un Guardiola santificat no hauria aconseguit ser el professional tan competent que és, ni per descomptat hauria estat capaç de fer aflorar tot el talent acumulat que tenia en aquell beneït vestidor per configurar l'obra mestra futbolística més gran que ha vist l'ull humà: el millor equip de la història del futbol, amb Messi com a pedra filosofal, el Barça 2008-2011. Ni la mare Teresa de Calcuta ni el senyor Vicenç Ferrer, per citar dues personalitats m'atreviria a dir que impol·lutes, no es van dedicar mai al futbol, sinó a predicar i a fer, cadascú a la seva manera, la caritat entre els més necessitats. Oi que ens entenem?

Ara, Pep Guardiola ha acceptat tancar la llista unitària per la independència. En un món tan farcit d'hipocresies com el del futbol, en què poca gent és capaç de mullar-se en determinats temes per salvaguardar la seva imatge, el seu gest té un valor afegit. És la decisió presa en funció d'unes conviccions profundes i en un moment excepcional, sense complexos, amb dos pebrots.

Òbviament, al costat dels reconeixements, a Guardiola li estan llançant punyals en forma de crítiques, desqualificacions i insults de tota mena i des de totes bandes. Res que no fos esperat. És la penyora dels valents. Entre els atacants s'ha destacat el ministre de l'Interior del govern espanyol, Jorge Fernández Díaz (el mateix que l'any passat, en un gest propi d'un guió de Berlanga, va concedir la Medalla d'Or al Mèrit Policial a Nostra Senyora Maria Santíssima de l'Amor; no és conya): “Gent que ha jugat i ha triomfat amb la selecció espanyola de futbol veiem que hi anava segurament no per interès patriòtic, sinó per interès crematístic, perquè hi ha persones que el déu que tenen és el del diner.” Paraula de ministre.

Ja farà cinc llargs estius i encara és hora que el senyor Fernández Díaz, en la seva condició ministerial, agraeixi al Futbol Club Barcelona, de genolls i besant l'escut, el mundial de futbol que vam fer guanyar a la seva estimadíssima roja a Sud-àfrica. Això d'entrada. I segona consideració: que arribats a aquest punt, un senyor ministre espanyol encara ens vengui que els futbolistes professionals juguen amb la selecció espanyola per “amor a la pàtria” fa pujar els colors. És l'acudit de l'estiu.

Sense obviar el detall, no menor, que els jugadors no tenen llibertat d'elecció, ja que la FIFA els obliga a acudir a les convocatòries de les seleccions dels seus països. Siguem seriosos, que ja ens afaitem: sense cobrar la moltíssima pasta gansa que s'emporten els futbolistes seleccionats amb el combinat espanyol, si hi haguessin d'anar de franc, les convocatòries de la roja no sumarien efectius ni per jugar la copa Davis. La de tennis.

Gràcies, Pep. Ja saps que aquest partit és com una final de la Champions, en què només val un resultat: la victòria.