Arrenca la lliga, i ho fa amb novetats en el marc televisiu, amb canvi d'actors però no d'estructura pel que fa a les retransmissions de primera divisió, però sí molt més substancials en la segona. I és que si cap moviment d'última hora o durant el curs no ho fa variar, els 468 partits de 2a s'emetran tots per canals de pagament. D'uns últims anys en què es podia veure bona part de cada jornada en obert, creient que era la difusió natural d'una lliga en què per cada club de cert volum social n'hi ha dos que no omplen camps ben petits, passem a una aposta cega per revitalitzar tota la categoria de plata a través d'una revolució audiovisual qualitativa però tancada que fa recordar aquella venda de la Lliga ACB al Canal Plus que havia de significar un canvi d'era per al bàsquet. Sí que va marcar un abans i un després, però cap a pitjor: des de llavors, els drets de l'ACB no han valgut mai més res. Però no parlaria de com veurem (o no) el Girona, el Llagostera i el Nàstic si no fos que la via de veure'ls determina la llengua d'escoltar-los. Tindran els nous operadors televisius la sensibilitat (o diguem-li compliment constitucional) de servir-nos els partits dels catalans en català? Ja els ho avanço: no. A Espanya, la modernitat tecnològica és hereva del més ranci franquisme pel que fa a imposició lingüística, i si en anteriors canvis d'ordre televisiu ja va costar guanyar la batalla del català en els partits del Barça, què no passarà ara amb tres clubs de molt menys pes. El mal no és que Esport 3 ja no pugui omplir els caps de setmana amb maratons de futbol de 2a, sinó la derivada d'haver d'associar per força els equips catalans al castellà, amb el distanciament simbòlic que això comporta. Entre les moltes coses que ens juguem el 27-S, hi ha també aquesta. La construcció d'un marc comunicatiu català on, més enllà de mitjans públics i privats, no calgui reivindicar l'evidència de voler sentir les coses nostres en la nostra llengua.