Opinió

Humiliar el rival

... i per afegiment,
la suposada
cara de derrotat
que feia el
portuguès

Alguns dels grans esdeveniments esportius són una mena de substitutiu del que eren segles enrere les guerres. No estic descobrint res que tothom no hagi llegit o deduït per si mateix. Ara, potser, tot es reprodueix amb un to menys bel·licista, en què, a més del plaer de la victòria contra el rival, també es vol que arribi amb cordialitat i que el joc net imperi en el decurs de la pràctica, com a substitutiu de la flaire de sang vessada.

Igual que fa segles l'exèrcit guanyador rebia com a premi la conquesta d'un territori, la mort d'un rei o l'exterminació d'un poblat. En l'actualitat, el triomfador també necessita, sovint, alguna victòria que vagi més enllà d'un resultat favorable. Això darrer ho veiem amb la mofa que sovint s'activa quan un equip guanya i el perdedor rep el menyspreu i la desconsideració dels seguidors rivals. Hi ha tota una indústria del desaire contra el rival, adscrita en aquesta idea de la importància de mantenir viva sempre la rivalitat, perquè sembla que si no n'hi ha s'ensorra el negoci.

La FIFA i la UEFA, entre altres grans institucions, prou que se'n cuiden, de mantenir la rivalitat i posar una mica de sal a la ferida quan algú guanya una copa, tot i exigir a tots els actors que es cusin a la pell els famosos #respect i #fairplay, entre d'altres. Sense anar gaire lluny, a l'aficionat guanyador se l'empeny sempre a taral·lejar un ja esgotat himne de Queen, el famós We are the champions, tonada famosa que diu: “We are the champions. No time for losers, because we are the champions of the world” (‘Som els campions i ho hi ha lloc per als perdedors, perquè som els campions del món').

Si aquests organismes haguessin optat per una cançó com ara la famosa The winner takes it all, d'ABBA, la gent cantaria una cosa semblant, malgrat que amb un toc sentimental: “The winner takes it all. The loser's standing small, beside the victory. That's her destiny” (‘El guanyador s'ho endú tot i el perdedor queda petit, prop de la victòria, ja que aquest és el seu destí').

Ja ho veuen, cançons que, tretes de context, arriben al futbol per emfatitzar la condició del guanyador i assenyalar el perdedor, tot i que no sé si l'elecció de la cançó de Queen en el futbol respon a la idea malèvola de destil·lar humilitat envers al rival o simplement perquè la gent canti que ha assolit la condició de guanyador, que deu ser això.

El cas és que tot això venia a tomb perquè l'altre dia Messi va ser de nou escollit el millor entre la seva espècie i un company meu es va sorprendre que en algun vèrtex del barcelonisme el veritable triomf, el deler que generava passió, en realitat era que Ronaldo havia estat superat per l'argentí, i per afegiment, la suposada cara de derrotat que feia el portuguès.

En aquest esport, en el qual la indústria de les passions ha derrotat la informació, no podia compartir la confusió del meu col·lega perquè sóc prou conscient de la tara que existeix en molts que van a un camp a frisar amb la derrota del rival, per sobre de gaudir de l'esport. Per a aquests, realment el futbol és un bon substitut de la guerra.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)