Tinc la síndrome de defensar causes perdudes. Què volen que els digui, a mi m'agradava Pedro i pensava (i penso) que era un magnífic recanvi per a qualsevol dels tres del davant, i fins i tot d'algun migcampista, i el jugador perfecte per revolucionar partits que s'havien encallat. En això discrepava de companys de redacció, que no el podien ni veure. Ara em passa el mateix amb Bartra. Jo crec que és un central perfecte de l'escola Barça, elegant i amb una sortida de pilota que pocs tenen. Diuen, alguns, que li falta contundència. Suposo que són els que els encanta la contundència i els centrals contundents, encara que obliden que cada vegada que aquests centrals són l'estrella de l'equip significa que l'equip guanya pocs títols. I sí, recordo la contundència de Gallego, i la de Migueli, i la de Puyol, però els primers poques lligues van poder aixecar i, en el cas del capità Puyol, les coses van anar bé quan ell no era el millor en cada partit. Per tant, defenso Bartra, tot i que estic d'acord que no ha fet una bona pretemporada i que la contundència que alguns li reclamen l'hauria de tenir en ocasions, però no sempre. Com Piqué, per exemple. Però que no s'hi val ara, després de tres partits de supercopa i dos de lliga, a descartar Bartra. Ara ens hem enamorat de Vermaelen, que ha fet dos bons partits i un gol que val tres punts. També m'ha agradat, però si se'l coneixia d'abans d'arribar al Barça, ja se sabia que era un bon central. Ara el defensen els que l'any passat el van blasmar i el van utilitzar per anar contra Zubizarreta. Barcelonisme en estat pur. Vermaelen és un bon jugador per al Barça, sobretot en partits determinats, però això no descarta Bartra, que tindrà oportunitats i les sabrà aprofitar.

Potser és que em fa por l'evolució lògica del club i de la manera de jugar. Enamorat de les temporades de Guardiola i ferm defensor que Tito era el substitut perfecte, entenc que el joc del Barça ha hagut d'evolucionar com ho hauria fet si Guardiola en seguís al capdavant. Els rivals juguen i són bons i, per tant, cal anar fent canvis sobre una mateixa filosofia. Ho entenc i ho defenso, però enyoro una determinada concepció del futbol fonamentada a voler sempre la pilota i tenir-la, a utilitzar el tempo com ho feia Xavi, a tenir paciència i fer servir el joc horitzontal en espera d'obrir espais. Ara es juga d'una manera molt vertical i s'ha aconseguit sorprendre equips que no s'ho esperaven. Està bé, però no sempre s'ha de jugar la pilota llarga, sobretot si no tothom és tan precís com s'espera dels jugadors del Barça. Luis Enrique té molt clar com vol que jugui l'equip i els resultats li han donat la raó, però em sabria greu que aquella essència de futbol heretada del Cruyff entrenador es perdés, perquè les variacions sobre la manera de jugar han de tenir sempre un mateix eix, el que porta a dins l'ADN Barça. Aquests dies he pogut veure partits del Barça de Venables, i sí, es va guanyar una lliga, però carai, era un futbol molt anglès, massa.

Els parlava de causes perdudes. El futbol té això de bo, poder recordar Pedro, defensar Bartra i demanar-li que compleixi com d'ell s'espera i reivindicar una determinada manera de jugar. Es pot jugar bé i guanyar. Cruyff i Guardiola ens ho van demostrar, i Luis Enrique també.