Ara Iniesta. El darrer a caure ha estat el migcampista manxec per culpa d'una lesió a la cuixa dreta. Vés a saber què ha passat. Tots els tècnics, amb Luis Enrique al capdavant, és clar, deuen estar donant voltes a l'assumpte. Rafel Pol, el preparador físic, segur que és el més preocupat. D'un any a l'altre, la nit i el dia. És cert que la temporada passada també hi va haver petits inconvenients, però enguany ja han caigut Mathieu, Sergio, Iniesta, Messi, Rafinha, Neymar, Bravo, Douglas, Alba, Sandro, Adriano, Alves, Vermaelen i fins i tot Pedro, que ja no hi és, i Arda, que encara no ha pogut debutar. Per dir-ho d'una altra manera, només deu futbolistes es mantenen a lloc: Ter Stegen, Piqué, Rakitic, Suárez, Mascherano, Bartra, Munir, Roberto, Masip i Aleix Vidal. Un desastre. És curiós, però en aquest àmbit tan poc matemàtic, ni la tecnologia que es fa servir a can Barça serveix per respondre aquesta maleïda qüestió de les lesions.

Que Luis Enrique, per exemple, no pugui comptar demà amb Messi i Iniesta és un problema. A Sevilla, normalment, has de posar el teu millor onze. Tampoc té Rafinha ni Vermaelen i Bravo hi arriba pels pèls. Adriano va i ve i Alba i Douglas s'acaben de reincorporar al grup. Tot agafat amb pinces. L'onze farà patxoca, perquè el Barça té molt bons futbolistes, però cada dia que passa el fons d'armari es fa més necessari per anar guanyant partits i, al mateix temps, protegir els jugadors que a final de temporada han de marcar les diferències. I, de vegades, tot no pot ser. I més sense el 10.

Així doncs, què pot fer l'equip per avançar positivament, és a dir, sumant el màxim nombre de punts fins que tornin els temps de bonança? És evident que no hi ha fórmula que garanteixi l'èxit, però se'n coneix una que segur que et manté amb possibilitats d'aconseguir-lo: treballar més que mai cada dia d'entrenament. Diga'm com t'entrenes i et diré com jugues. És que fins ara no ha estat així? Segur que sí, però justament quan l'equip té tantes baixes es produeixen dos fenòmens perillosos que gairebé sempre acaben desestabilitzant involuntàriament l'equip: la por i la intensitat.

La por. “Com que hi ha tantes baixes val la pena que no posi la cama en les jugades dividides no fos cas que em lesionés i deixés l'equip encara més en quadre.” Per tant, els entrenaments es converteixen en sessions de fireta que allunyen l'equip del ritme de competició. Aquesta desconnexió diària penalitza extraordinàriament el rendiment de l'equip.

La intensitat. Com a conseqüència de les lesions, la competitivitat és menor i la batalla diària es perd. “Si diumenge jugo segur, per què buidar-me avui que és dimarts o dimecres?” I no només això. Si no hi ha Messi, els porters i els defenses del Barcelona viuen més relaxats; si no hi ha Iniesta, les possessions al rondo baixen de velocitat; si Rafinha tampoc hi és, Rakitic pot posar el fre de mà perquè sap que jugarà segur; si no hi ha Alba, els davanters patiran menys; si a sobre no hi ha Adriano, Mathieu ja pot respirar tranquil... I dia a dia, detall a detall, l'equip és menys equip. Al món hi ha tres o quatre conjunts que són tan bons com el Barcelona i, per tant, si els de Luis Enrique s'entrenen de meravella i juguen a la mateixa intensitat durant el cap de setmana (o en la Champions) és molt difícil que perdin. I que ningú em malinterpreti: no es tracta només d'actitud (de vegades l'anomenen collons), sinó de rigor tàctic, concentració en el joc, excel·lència tècnica... en cada acció de cada exercici de cada minut de cada dia d'entrenament.

Els que queden sans i els jugadors que pugen del filial (els hi ha d'anar la vida!), ara més que mai, s'han de deixar la pell en cada sessió. Només així els hàbits seguiran vigents i els partits es faran més còmodes. Que hi faltarà el talent de Messi? Una pena insubstituïble, però hi haurà la resta d'aspectes vitals. Contra Las Palmas i contra el Bayer va anar justet. D'actitud, perfecte; pel que fa a la resta, cal una marxa més.