Et lleves i t'estires i badalles i et trobes en aquell punt exacte en què el pes del passat comença a dominar el pes de l'ambició, just allà on l'ànima tipa vessa aquella feblesa que et fa sentir la roba tot just desplegada de l'armari xopa com una bossa de plàstic plena d'aigua a punt de rebentar.

Badalles i et mous fatigat perquè saps que després de guanyar-ho tot d'ara en endavant només pots empitjorar. No importarà el dia ni l'hora ni el lloc ni el rival, saps de manera perfectament conscient que qui et trobis al davant sortirà sempre a jugar contra tu endiumenjat. Que no serà una aproximació prosaica, la seva, la que hauràs d'entomar, perquè no hi ha criatura coneguda que no surti a jugar contra el campió de tot (i una mica més) com si no hi hagués demà. I t'hi hauràs de fer de mala manera per deixar enrere aquest passat que no oblides i tornar-te a abraçar a l'ambició que t'hauria d'ajudar a repetir el que vas fer l'any passat –o com a mínim a dir i a contradir tot el que el rival, net i planxat, proposi per fer-te caure.

Ha començat la temporada del Real Madrid tal com comencen les temporades dels equips que no fan pretemporada i que tenen set jugadors que han jugat de setembre a setembre sense desconnectar més de trenta dies seguits. L'ha començat fent mitja passa de cara i tres de cul, com un cranc amb el centre de gravetat de cap per avall i perdent contra equips de pressupostos ufans que són els que la temporada passada, quan no va deixar ni les engrunes ni els culs d'ampolla, més van sentir el dolor del tigre ferit. Perdent contra l'Unicaja, el València i el Khimki. I ai el cansament, es proclama, constatant (o no) que en aquestes tres derrotes el Madrid va cedir en alguna o en totes les estadístiques d'esforç: rebot en cistella pròpia, pilotes recuperades, pilotes perdudes provocades al rival i en les faltes –que en aquest cas vol dir que en va fer menys de les que va rebre–. I el discurs de l'equip “cansat” i que no ha treballat “en situacions normals”, segons paraules de Pablo Laso és avui una bona coartada, però ves que un bon dia d'aquí a unes bones setmanes no es reveli també tan tramposa com un zero elevat al quadrat.

El Madrid ha sofert canvis de jugadors i poques coses hi ha que per moltes voltes que hi donis i més clar que ho tinguis es facin més a cegues que tocar allò que funciona. I no cal ser la guineu més àgil de la comarca per notar que amb les arribades de Thompkins i Willy el joc interior del Madrid ha canviat completament. Tant l'un com l'altre, especialment el primer, tenen punts, canell, ball de peus i esquena de pivot. Tenen joc, però tot i que en un moment donat o d'aquí a uns anys en el cas d'Hernangómez poden fer bones defenses, cap dels dos va ser portat a aquest món per fer el paper del gran defensor. Thompkins sap de què va això del bàsquet, que deia el mestre, i com tots els joves Willy sap què és córrer endavant, però cap d'ells sap com es dominen partits corregint els companys del perímetre des de la defensa. Que és el que feia Slaughter, amb aquells 15-18 minuts de qualitat defensiva que l'estadística no era capaç d'ensenyar i que permetien al Madrid acabar de cargolar un rival al qual prèviament ja havia clínicament estabornit amb el seu atac.