Clandestina i sense interès

Al MartiniPlaza de Groningen no hi va tenir lloc la setmana passada un partit qualsevol. Més que per la qualitat dels dos equips –l'equip local, vigent subcampió de la lliga holandesa, va vèncer el Körmend, desè a Hongria (78-71)–, perquè suposava el primer partit de la història d'una nova competició, propulsada per la FIBA enguany per substituir l'EuroChallenge, tercera competició europea fins a la temporada passada. El moviment s'ha d'entendre com un gest de l'ens –un més– en el camí per recuperar el control de les competicions de clubs més importants, perdut a principis de segle en benefici de l'Eurolliga. De fet, entre les dues organitzacions hi ha una tensió latent que pot esdevenir una guerra oberta a curt termini si no troben ponts de diàleg.

Passi el que passi en aquest front, queda clar que FIBA Europa no se n'ha acabat de sortir a l'hora de confeccionar una competició prou seductora per aspirar a menjar terreny a l'Eurocopa o ja directament rellevar-la com a segona amb més pes. Bona prova d'això és que ha engegat motors i ningú se n'ha adonat. El motiu, la nòmina d'equips de baixa gamma i majoritàriament desconeguts. N'hi ha amb tradició europea –els casos del Nymburk o l'Ostende, campió txec i belga, respectivament–, però la representació russa, per exemple, és el Krasnoiarsk, onzè el curs passat, i la turca, el Türk Telekom, que va entrar al play-off d'un pèl. No hi ha ningú de la Lliga Endesa si bé es van oferir wild cards, i veient el nivell global del torneig, molts hi podrien competir amb l'aspiració d'assolir la final four. Així és la realitat d'aquesta FIBA Europe Cup, que aposta més perquè tothom hi tingui lloc –fins i tot, es troba en el cartell el Pristina, de Kosova– que per un nivell de bàsquet com el que esperem de competicions continentals o el nivell al qual estem habituats. Qui vulgui alçar el títol dels 56 aspirants sap que haurà d'afrontar, com a màxim, 20 partits entre la lliga de les dues primeres fases (grups de quatre), el play-off de vuitens i quarts al millor de tres i la final four. Un trajecte de sis mesos per alguns racons inhòspits, sense cap tradició i en la clandestinitat. A ulls de molt pocs, tan sols els malalts de bàsquet.