Opinió

Un bri d'esperança

Una cosa és ser l'esport rei; l'altra, creure que val tot

Nova Zelanda i Austràlia juguen la final del mundial de rugbi a Twickenham, Anglaterra. L'estadi, ple a vessar amb més de 80.000 espectadors, fa el silenci quan un dels jugadors, tant és de quin equip, es disposa a xutar entre els pals. És un moment màgic. Silenci absolut. Senyal de respecte. Un segon que s'atura en el temps. La imatge perfecta del que és evolucionar mantenint l'essència. Viure en la modernitat des de la singularitat. Un silenci que es transforma en somriure en el rostre dels que sempre han defensat que l'esport transmet alguna cosa més que espectacle i emoció.

Aquí, un grup de nois rics que juguen a futbol sense tocar de peus a terra irrompen disfressats a la sala de premsa on el rival dóna explicacions als aficionats després de la derrota. Les caretes de Halloween que llueixen avergonyeixen i no espanten. Fa més por veure com el club n'és còmplice i se sotmet als desitjos i les voluntats dels seus representants arreu del món. Bé, arreu no. A la sala de premsa no, que no els ve de gust explicar-se davant els seus seguidors. Si Kobe Bryant i LeBron James fessin el mateix els seus sous de multimilionari no els donarien per pagar les multes, del club.

En handbol, en un partit de la màxima categoria professional masculina, una àrbitra, de tan sols 19 anys, suspèn un partit a causa de les pressions rebudes, durant el descans, per part del president de l'equip amfitrió. El públic li recrimina al seu dirigent. Passa a Alemanya. En la Lliga de Futbol Professional, un grup de fanàtics d'un equip llança un aficionat del rival a un riu, on perd la vida. A les cinc hi ha jornada.

En bàsquet, veuràs sempre quin jugador ha fet la falta. Aixeca la mà, consideri justa o no la sanció.

Respecte a la figura arbitral. Ni conchas ni hermanas. Que alguns ja justifiquen que es pugui insultar l'àrbitre... Una cosa és ser l'esport rei; l'altra, creure que val tot.

“La pilota no es taca”, va dir Maradona en el seu comiat a La Bombonera. I no li van fer gaire cas. De tantes puntades de peu que ha rebut, amb botes sense tacs i amb mocassins, la pilota s'ha anat allunyant de la porteria per tancar-se en si mateixa.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)