Branch Rickey

Aquells conservadors que neguen interessadament l'estreta relació entre política, economia i esport han tingut una setmana dura. Si grates més enllà del titular epidèrmic, exemples a dojo. L'Espanyol, bescanviant la identitat per diners. Benzema, certificant l'absoluta arbitrarietat de tracte de certs mitjans. La nit de les estelades al Camp Nou, el contrast entre la por i la lluita pels teus drets bàsics. Potser per canviar de registre ens abelleix recordar Branch Rickey, un dels agosarats que va transformar la seva societat amb l'excusa del beisbol. Aquest prohom, tan ignorat aquí com reverenciat als EUA, va ser pioner a l'hora de crear la primera granja de formació de jugadors quan dirigia els Saint Louis Cardinals, aposta estalviadora i pedagògica que, per força, tot i nàixer quatre dècades abans, associem a la Masia, senya d'identitat innegociable del que encara dubtem. Més endavant en la seva carrera, quan ja comandava els enyorats Brooklyn Dodgers, Rickey va tenir una pensada que anava contra el món, contra l'ordre establert i contra la immensa majoria de l'Amèrica benpensant de l'època. En veure la lluita dels afroamericans a la primera línia dels seus batallons al front europeu durant la II Guerra Mundial, Rickey es va preguntar: “Si poden parar bales allà, per què no poden parar boles aquí?” Per coherència ètica, es va dedicar a lluitar contra la segregació racial a través de l'esport, la millor eina didàctica possible, un poderós estri per canviar consciències. Ràpidament, va anar per feina. Algú li va parlar del tinent Jackie Robinson, gran esportista i heroi de guerra sotmès a un tribunal militar per haver fet el mateix que anys després va immortalitzar Rosa Parks: negar-se a seure al darrere de l'autobús, com corresponia a la colored people.

A les acaballes de la guerra, cap llei escrita del beisbol prohibia la integració de la minoria negra als equips, però quan Rickey va plantejar obertament la qüestió, quinze dels setze propietaris de la lliga professional s'hi van negar en rodó. No es va aturar, va preferir seguir el dictat de la seva consciència. Rickey va parlar amb Robinson i li va exposar el seu pla. Jackie va acabar sent el primer negre de les Major Leagues perquè era un home íntegre, orgullós del seu color, determinat a dinamitar l'ancestral injustícia. Com a única condició, Rickey li va demanar que durant tres anys no s'hi tornés, passés el que passés, encara que l'humiliessin de la manera que volguessin els intolerants de l'època, que ni sabien que ho eren. Robinson va acceptar carregar sobre les espatlles la responsabilitat de bregar per una societat més justa. Va obrir el camí a costa d'una immensa factura personal, però va assumir el seu paper de predestinat. L'esport pavimentava així la drecera cap a la igualtat, el final de la discriminació, i va facilitar el camí de Luther King i els activistes dels seixanta. Els Dodgers, òbviament, es van convertir en l'equip preferit dels progressistes, i els seus partits a l'entranyable diamant d'Ebbets Field eren seguits per gernacions còmplices que se sentien part de la història, avançats als temps que els tocava viure. Rickey i Robinson se'n van sortir. Que cadascú tregui les seves conclusions. Simplement, la història (de l'esport) ens alliçona. Des del barcelonisme no ens podem entestar a ignorar la pròpia per sistema.