Tothom es queda amb el tercer gol, el de Neymar, després d'una excel·lent passada de Luis Suárez i es pot entendre que sigui així perquè plàsticament el gol és una meravella. El barret és d'antologia i la resolució final, magnífica. Com el gol d'Iñaki Williams contra l'Espanyol, que espero que no li suposés cap xiulet dels seus, tan susceptibles quan és Neymar qui fa meravelles. Però què volen que els digui, em quedo amb el seu primer gol, aconseguit després d'una pressió genial d'Iniesta i Sergi Roberto, d'una recuperació de Sergio Busquets i d'una passada en profunditat del de Badia que va ser més que mig gol. I la resolució final del brasiler, és clar. Però aquest gol, el que va trencar el Vila-real, és la clau de la victòria del Barça, encara que el passarà a la història és el tercer, el del barret.

El 3-0 i el lideratge no poden amagar de cap de les maneres que va costar molt guanyar els de la Plana Baixa. I que el Barça va estar molt a punt de caure en l'abisme a causa de l'actuació de Clos Gómez, un àrbitre aragonès que quan s'empatolla tant pot intentar carregar-se Guardiola fent-li dir el que no va dir, com deixar-te amb nou per unes protestes. Perquè el Barça de diumenge va fer, com gairebé sempre, molt poques faltes, però va acabar amb gairebé mig equip amb targeta groga. Per protestar. I l'aficionat culer no ho veia clar. Amb Iniesta, Neymar, Suárez i Mathieu i Piqué, aquests merescudament, amb targeta groga la jornada abans de rebre el Madrid, la por hi va ser. Va vèncer el seny i els blaugrana es van dedicar a guanyar el partit abans de deixar-se portar per les ganes de marxa que l'actuació de Clos els provocava. És un dels deures dels jugadors professionals, saber mantenir el cap fred, però cal reconèixer que costa i que fins i tot Iniesta no es va poder estar de reclamar.

Finalment, tot i que Luis Enrique només va retirar del camp Piqué, no hi va haver més amonestacions i ara no hem d'escriure sobre els danys col·laterals de la victòria. El sentit comú semblava demanar la substitució de Neymar o Luis Suárez abans que la de Munir, que va fer un bon partit, tot i que no va marcar, però els designis de Luis Enrique són inescrutables i va decidir mantenir-los al camp. Va sortir bé.

I el Madrid va ajudar. Va sortir al Sánchez Pizjuán amb la directa posada i tot i que Cristiano Ronaldo no em va rascar ni una, semblava que els madrilenys anaven directes cap a la victòria. El Sevilla es veia petit, però carai, va reaccionar amb el gol i va mostrar la seva millor cara en la segona part, en què va no només guanyar, sinó que va fer ballar un Madrid desconcertat, amb un tècnic emprenyat que no va tenir nassos de tocar Cristiano Ronaldo per reforçar un mig del camp que va fer aigües. Només James li va donar aire d'equip gran. Compte!, però, amb els equips de Benítez. No llueixen, però va fer campió el València d'aquesta manera. Ara, el seu principal enemic el té a casa, perquè el Madrid és un equip gran i a més fatxenda i no li agrada guanyar com un equip petit. L'altre problema el té amb Cristiano Ronaldo, que no lliga amb el que Benítez vol fer si no li marca la diferència amb gols. Però els blancs és un rival perillós i ferit. El Barça li hauria de fer mal guanyant al Bernabéu. Amb Messi o sense.