L'elit del futbol és també olimp mediàtic, publicitari, on als millors futbolistes se'ls reclama no només per les seves altíssimes prestacions al terreny de joc, sinó com a sublimadors de fantasies de tota mena. De la mateixa manera que a les estrelles de Hollywood, més que grans interpretacions, se'ls demana aquell carisma imprescindible per nodrir la costosíssima maquinària promocional de la fàbrica de somnis, dels grans futbolistes s'espera també una participació activa en tot el circ que porta incrustada l'alta competició. Però, a diferència de les estrelles de cine, que quan atenen la premsa, o fan anuncis, o visiten El hormiguero de torn, només han de seguir fent el que saben, que és interpretar un paper, els futbolistes estan fora de joc. I n'hi acaba havent de dues classes, amb els matisos que es vulgui. Els que, com Messi o Iniesta, pel que fa al circ es limiten a passar el tràngol i complir l'expedient, i els que assumeixen el seu paper d'animadors de la pista, d'estrelles de cine, sense complexos. Són, també, els més controvertits.

Piqué, igual que Cristiano, o Ibra, o Alves, forma part d'aquest grup, que és el que sempre dóna les rodes de premsa que no es vol perdre ningú, i regala les declaracions que seran titulars. Piqué és orgullós i està sobrat de confiança dins i fora del camp. I, també dins i fora, és generós, i valent. I, sovint, lúcid. I, de tant en tant, irritant, sí. És el que té arriscar. Que quan et surt el que intentes tens l'ovació assegurada. I, quan patines, et cauen pals. Piqué, amb ets i uts, és el mateix vestit de superheroi blaugrana que de carrer, i va de cara. I tots aquells gestors del circ mediàtic que usa el futbol de mer macguffin li haurien d'estar infinitament més agraïts que a un Messi o un Iniesta. També aquells que s'han convertit en els principals atiadors de campanyes contra ell, amb conseqüències que comencen a ser preocupants. Perquè aquests jugadors que exerceixen d'estrella arreu sempre han despertat passions entre els aficionats del seu equip tan fervents com els odis que encenen en l'afició rival. L'esbronc a Piqué en un clàssic al Bernabéu, com el del Camp Nou quan el visita Cristiano, és el que toca. I com més, millor. Però s'ha traspassat una línia, i el que ja no és normal, gens, és que contribuir al circ comporti també atacs viscerals de l'afició que el va a veure com a jugador propi quan va a veure la roja.

No sé si és perillós, ni una metàfora. Però sí que és un símptoma de les profundes incoherències en què estan instal·lats i es recreen tants patriotes i moralistes i justiciers. Perquè els que esbronquen el Piqué de la roja no són els que en el futbol només busquen futbol. Resulta que són precisament els addictes al circ els que més escupen als artistes de circ, els que més s'indignen amb les declaracions sense les quals la seva vida estaria incompleta perquè no podrien segregar la seva dosi diària de bilis. Estem en un nou estadi i tant de bo poguéssim tornar a parlar només de futbol, i de la parafernàlia que porta incrustat.