Els somriures del pànic
És més, la suma conjunta del potencial enorme dels tres els fa encara més forts per separat
Messi, Neymar i Suárez entren al terreny de joc per jugar la segona part d'un partit de la Champions, alegres i somrients com els nens que surten al pati de l'escola disposats a emular els seus ídols en el partidet contra l'altra classe. Al barcelonisme ens cau la baba, mentre a la resta de les potències futbolístiques els atemoreix la possibilitat d'enfrontar-se amb nosaltres.
L'endemà de l'exhibició humiliant en grau superlatiu que vam escenificar al Bernabéu (la imatge de Piqué demanant a crits que li deixessin fer un gol, inaudita, em fa rememorar les costellades multitudinàries que muntàvem a la platja de Coma-ruga, amb l'avi clavat davant del porter i tots mirant de passar-li la bola perquè marqués; hi penso i em cauen les llàgrimes), El Cholo Simeone, tècnic de l'Atlético, declarava: “El que més destaco del Barcelona és com poden conviure tres fenòmens com Suárez, Neymar i Messi.” Certament, és un cas insòlit que trenca motlles.
Evidentment, que Messi, Suárez i Neymar hagin decidit entendre's és una (beneïda) decisió seva. Però l'excel·lent sintonia que marca la seva relació personal, s'alimenta a partir d'una premissa futbolística essencial: són tres perfils complementaris. És més, la suma conjunta del potencial enorme dels tres els fa encara més forts per separat.
Perfils complementaris
En aquest equilibri gairebé màgic, el paper de Suárez és clau. Quanta raó té Luis Enrique en destacar –i no es cansa de fer-ho– la seva importància “per al sistema” (i mira que van arribar a criticar el seu fitxatge els sacerdots del “model innegociable”, tot argumentant que no podíem jugar amb un 9 pur; quina gran fal·làcia!).
A banda dels gols que marca (decisius) i del perill que crea, Suárez fa això que en diem fixar els centrals, pressiona com una fera i neteja la trinxera. És el guerriller implacable, el capità Conan de Vercel (que Tavernier va adaptar al cinema) encarregat de fer la feina bruta i preparar el camp de batalla. Dit d'una altra manera, els altres dos cracs necessiten l'uruguaià per poder desplegar tot el seu talent.
Així, amb Neymar fent màgia, desequilibrant i marcant gols, i amb Messi fent de Messi, és a dir fent de tot, es completa la cridada a ser la millor davantera de tots els temps. Amb Suárez i amb Neymar s'han acabat els tres contra un que feien a Messi, que l'ofegaven i convertien la posició de fals 9 en una gàbia asfixiant. No és casualitat que, possiblement, la millor versió del millor jugador de la història l'hàgim vist coincidint amb la presència de Suárez a l'equip.
Pensant en la imatge de tots tres sortint del vestidor somrients per jugar la segona part contra una Roma més aterrida que Sally Hardesty (Marilyn Burns) fugint del depravat de la serra mecànica a La matança de Texas, m'imagino la conversa de vestidor entre els defenses del qualsevol dels nostres rivals: “Jo i ell, marquem Suárez... Tu agafes Neymar i tu, també l'ajudes, eh?... I Messi, quants s'ocupen de Messi...?” Glups! Suor freda i gola seca. El poder d'intimidació també ajuda a guanyar partits!
La temporada passada ja va caure el segon triplet gloriós de la nostra història. Enguany, Neymar ha explotat definitivament (i, a més, es posa fort al gimnàs), Suárez està plenament adaptat al sistema i Messi continua sent el rei... I tots tres, somriuen plegats. Quin pànic!
Notícies
Dijous,2 maig 2024