Tot i jugar molt bé durant algunes fases del partit i crear ocasions suficients per guanyar clarament a València, el Barça va perdre dos punts d'avantatge respecte al Real Madrid a causa d'un gol encaixat en la fase final del partit a Mestalla. S'ha analitzat si el Barça havia d'aguantar l'empat o anar a buscar el segon gol, però ara tot està dat i beneït i el que ha de fer el Barça és, com sempre que no es guanya, extreure lliçons del partit de dissabte i de per què s'ha perdut avantatge respecte al Real Madrid.

No parlem només de futbol, és clar. Durant molts i molts anys, i això encara passa als culers de més edat, el Barça era sinònim de víctima i de victimisme. El club vivia massa pendent del Madrid i dels innegables favors que l'equip del règim rebia. Es deia que el Barça es jugava la temporada intentant derrotar el màxim rival i que amb això ja complia, perquè es donava per descomptat que el títol de lliga seria per als blancs. Van ser massa anys així, i Cruyff, s'ha escrit moltes vegades, ho va canviar tot. El Cruyff jugador, les millors cuixes del món en la versió trincaire. Només va guanyar una lliga i una copa com a jugador i va patir en pròpia pell els excessos d'arbitratges tenyits de blanc. Però ens va mostrar el camí per guanyar. Un camí que ell va obrir i que va marcar als barcelonistes quan va ser entrenador. Amb ell van arribar les lligues, la somniada copa d'Europa i la mentalitat guanyadora. Van Gaal després i els hereus futbolístics de Cruyff, Rijkaard, Guardiola i Tito han portat al Barça allà on és. Enmig hi ha hagut dificultats, és clar que sí. I anys nefastos, com els del bienni negre abans de Laporta, i quan Ronaldinho va decidir que ja en tenia prou i ens fa fer perdre un parell d'anys, però fa molts anys que aquell Barça victimista ha quedat enrere i que ara el seu paper l'ocupa un Madrid amb un president arrogant que no n'encerta ni una. Té grans jugadors com Cristiano i Bale, però no té equip. I li passen coses com les de Cadis. I se senten perseguits i ultratjats, sense cap raó, però s'hi senten. Doncs és el seu problema. Però el problema del Barça és no canviar per ser com eren els blancs en els anys de triomf.

El Madrid instal·lat en la victòria era un equip prepotent, arrogant, que es delia per humiliar els altres. Era un equip superb, sobrat. I el Barça no ha de ser de cap de les maneres així. Poden preguntar-se el perquè de la reflexió. Doncs mirin, perquè després de guanyar i guanyar bé al Bernabéu i de veure com el Madrid s'autoeliminava de la copa, em fa l'efecte que algú del club i molta gent del seu entorn s'ha envalentit massa i es va anar a València com si la victòria fos l'únic resultat possible. I que consti que de la mateixa manera que penso que si al Bernabéu el Madrid hagués aconseguit marcar, la victòria no hauria perillat per la superioritat al camp mostrada pel Barça, també crec que si Luis Enrique i els seus homes no s'equivoquen, tenen a la mà guanyar la lliga sense patiments i fer camí en la copa i la Champions. Però serà així si els jugadors i l'equip tècnic estan centrats en la feina, si no es pensen que sent millors ja n'hi ha prou. L'arrogància és el pitjor company. Aprenem d'aquell Madrid que no ens agradava. Modèstia i a seguir sumant...