No sol ocupar grans estones de conversa, ni tampoc l'atenció que desperten altres figures del seu esport. No és gens bel·ligerant a l'hora d'expressar-se i si bé no és tímid, la seva oratòria transmet certa discreció. Una manera de fer, la de passar desapercebut, que s'oposa amb força als seus resultats. Guillem Cabestany.

Aquesta temporada ha agafat les regnes d'un dels grans clubs europeus, i per extensió mundials, com és el Porto. “M'han fitxat perquè volen un canvi”, deia l'altre dia al Tot Gira de Catalunya Ràdio. I a bona fe que l'està executant. En l'esport, ja ho sabem, els judicis toquen a final de temporada, però de moment, Cabestany està canviant un històric de dalt a baix. En la manera de jugar, ja que el contraatac s'imposa a la possessió, i en la manera d'actuar, ja que les pautes del tècnic català es comencen a mostrar al vestidor. De moment, el Porto és líder de grup en la Champions, i un dels dos únics equips invictes, havent passat ja pel Palau Blaugrana.

A Portugal, a l'elit de l'hoquei, Cabestany hi arriba després de dues grans etapes com a entrenador. Primer al Breganze italià, club que va dirigir el curs passat, i amb anterioritat al Moritz Vendrell, que va representar el seu debut a les banquetes.

Al club del Vèneto només hi va estar una temporada, però tant en l'aspecte esportiu com personal, la decisió de marxar del Vendrell va resultar l'encertada. Va aconseguir dur l'equip a la final four de la copa d'Europa, disputada al Palau, i va alçar la copa italiana. Quaranta anys després, el Breganze tornava a ser campió. Una de les claus d'aquests èxits va ser l'estil de vida a Itàlia. El Breganze és un club modest, en molts aspectes similar al Vendrell, rodejat d'un ambient tranquil i de la proximitat amb els aficionats i la pròpia gent del club. Elements que van facilitar molt l'adaptació del tècnic i de la seva família al club i a la ciutat.

Abans d'aquest periple, la vida transcorria al Baix Penedès. El Vendrell va esdevenir el centre neuràlgic de l'hoquei sobre patins català. Un club petit que podia amb tot i tothom. I una ciutat que encara recorda la història d'aquell jove napiüt de to pausat que els va dur a conquerir dues copes i una Cers.