Responsabilitat

Exigir un exercici de responsabilitat a totes i cadascuna de les parts implicades en el desori dels darrers dies és pura utopia. Però cal intentar-ho, sense deixar que la rauxa presideixi el panorama, quan és, a sobre, un rampell ajustat a les vísceres de cadascú. Quan tot val per fer bullir l'olla de les més baixes passions i només s'accepten arguments propers als sentiments quasi irracionals que cadascú porta per bandera, el debat corresponent acostuma a despertar vergonya aliena, com ha passat en aquest empatx de duels mal plantejats i pitjor digerits en què la immensa majoria dels protagonistes no han sabut estar a l'altura que demana el seu paper en la funció. Si en lloc de gaudir del joc i dels seus artistes et preocupes per ressaltar la mol·lície, allò que és barroer i rebutjable, igual resulta que prefereixes el safareig a la bellesa del futbol ben practicat. Per tant, portes equivocats els barems i la referència del que és i ha de ser aquest esport. Aquí, desenganyem-nos, no agrada el joc ni s'intenta preservar-lo, només es busca que guanyin els teus. Sigui com sigui, peti qui peti, que el fi justifica els mitjans més deplorables. Per a aquells que es justifiquen dient que aquest disbarat és la salsa del futbol, mantindrem que el preferim cru o a la brasa, sense guarnicions tan tòxiques. Impossible demanar seny i que tothom es dediqui a fer la seva tasca com correspon a un respectable esport, a una societat sana. El nul nivell, els comportaments de mascles alfa i l'estultícia sistemàtica semblen instal·lats com una xacra impossible d'eliminar. S'han produït intolerables exageracions en un món ja prou hiperbòlic. Com aquest terme del nacionalbarcelonisme que encara cou per tractar-se d'una ofensa impròpia. Si tens el cap on cal, has de refusar la carnassa, les bajanades populistes de consum intern i les referències a pensaments únics inexistents. Malament rai si no tens altres arguments que escudar-te en les pitjors excuses, les barallades amb la realitat empírica. Al final, la pena rau en el llegat d'aquesta intensa trilogia de derbis, dels quals només ens quedarà aquest disbarat fet frase i una llarga processó d'estupideses i derivats. Com a denominador comú en les parts implicades, allò bíblic i prou famós de la palla i la biga, tan injust com humà.

Els derbis han servit també per tapar la situació del màxim adversari, sotmès a un cabdillatge que va pel camí de repetir la seva primera època, rematada en sonor fracàs i dimissió. Tanta improvisació només es justifica per l'èxit del Barça –deu llargs anys ja, negant-los els acostumats llorers–, el seu estat de negació, la carència de projecte disfressada per noves redaccions d'un discurs oficial entestat a vendre fum i guanyar temps. Ara, la nova astracanada consisteix a enlairar Zidane com una versió blanca de Guardiola, aquell que titllaven de diable banyut i a qui negaven qualsevol gràcia. El Madrid d'avui és un Barça nuñista, improvisant constantment per falta de capacitat i criteri. Però, tornem-hi, això no és pròpiament futbol. Ho és la química del trident, el bon partit de Sergi Roberto al pivot i la qualitat, tan plàsticament barcelonista, d'Arda Turan quan filtra assistències de gol. Futbol, simplement, en què el primer manament hauria de consistir a no embrutar la pilota.