Amb una càmera i un teclat en cada mà

Ara ja no n'hi ha prou amb els jugadors, els entrenadors, els cercapromeses i els agents. Ara és molt important, indispensable, de fet, que hi hagi la tele i sobretot que hi hagi el que passi per ser l'escrivent més ràpid de l'oest del comtat, que ompli internet minut a minut (o millor encara, segon a segon) amb tot el que passi dins i fora de la pista i com millor li convingui. Que hi sigui ell i també tothom que tingui un lloc a la xarxa per pronosticar qui serà el jove d'avui que canviarà la història de, posem per cas, el bàsquet. Que sigui així, tot molt normal i corrent i igual com cada cap de setmana quan aquests mateixos nois juguen a Olost o a Las Rozas o a Sant Cugat o a Móstoles o a Barcelona o a Torrelodones, en el que queda de l'anonimat, en pavellons amb 100 o 150 o 200 espectadors.

I com que amb això no n'hi ha prou –i digues-li torneig de l'Hospitalet, de Roma, de Kaunas o de Belgrad, amb cinc partits en tres dies i els millors equips jugant la semifinal i la final amb cinc hores de diferència, que és el format ideal perquè el joc sigui de qualitat, fresc i gens individualista–, agafa també el torneig de la minicopa que juga mainada de 13 i 14 anys i publica el calendari i després les plantilles i sobretot parla de les estrelles del futur, que serà la millor manera de protegir els nens i educar els pares, perquè als pares no els agrada gens sortir a la foto, no –que aquí vol dir llegir el nom del seu fill en un article, un escrit o on sigui que aparegui.

Aquesta és la pel·lícula sense director ni guió ni apuntador ni crítics que entre tots hem perpetrat, un fotogravat de protagonistes sense paper en un escenari tan incert com els micromons de Heisenberg. Un drama que ha esdevingut un ecosistema on la vida es mou sense un punt fix d'abordatge i encara menys d'ancoratge, per no parlar de la inversemblant velocitat de pas. Un món interferit, el dels joves i vailets que posem per cas juguen a bàsquet, ultratjat i profanat pels deliris dels més grans i on la celeritat dels pseudosuccessos del món virtual –del món de Twitter, Instagram i Facebook, que és el món de l'instant i per tant el món real– s'empassa tot el que troba al davant. I que tinguem sort i puguem escapar a temps d'aquell que proclama que és així com s'ajuda a formar els grans jugadors, enmig de la paràbola construïda a propòsit (de la coartada) del talent i el futur amb una càmera i un teclat en cada mà. Perquè, és aquesta atenció irracional, desmesurada i ridícula un gran reforç per al bon desenvolupament del caràcter del jove? És preferible això al que passava no fa tant, quan els partits i la feina de tècnics, cercapromeses i agents es feia en una lluminosa clandestinitat, sense càmeres ni teclats al costat? O girem-ho, si es vol. És gràcies a la càmera i al teclat que abdueixen nois, pares i familiars que el nivell mitjà dels jugadors creix, o potser és per culpa de tot això que minva en quantitat i qualitat i es perden pel camí futurs jugadors i (algunes) bones persones? Amb perdó, a qui toqui que hi reflexioni.

O, si no té prou temps, que pensi només per un moment si tots plegats no seríem molt més feliços si no ens creguéssim ni la meitat del que ens fan veure i llegir amb els nostres propis ulls ni la meitat del que ens fan sentir i escoltar amb les nostres pròpies orelles.