Una davantera prodigiosa

Diumenge passat, vaig anar a veure en un bar el partit del Barça quan aquest feia mitja hora que jugava amb el Celta i així, doncs, poc abans que li marquessin un gol de penal. Quan va arribar la mitja part, confiava que el meu equip guanyés, però se'm feia present que, encara que hagués jugat darrerament partits magnífics, a vegades també algun se li entravessava. Dona de poca fe, fins i tot vaig pensar que, amb la feina que tenia, potser no pagava la pena haver sortit de casa per veure el partit. No podia imaginar que pagaria tant la pena. Veient la segona part vaig pensar que feia un any els barcelonistes no només no pensàvem que l'equip pogués obtenir tants de títols, sinó que uns quants encara sentíem una certa nostàlgia del Barça de Guardiola considerant que, si bé l'actual podia guanyar, el joc no tornaria a ser tan bell i a la vegada efectiu. De fet, hi vaig pensar poc, com si fos una reminiscència d'una inquietud passada, perquè estava captivada pel joc que exhibia l'equip, sobretot per part de la davantera. Captivada i meravellada. Així és que, i potser és vergonyós que no ho hagués fet abans, vaig pensar que, potser i ni que fos en part, aquest Barça fins i tot és millor que el de Guardiola. Si dic que ho és en part és perquè, mentre que encara perduren dos migcampistes (Iniesta i Busquets) sensacionals, bona part de l'excel·lència es deu als tres davanters reunits en aquest equip. De fet, no només Guardiola no tenia una davantera tan bona, sinó que jo no recordo haver-ne vist cap altra de millor en els meus 40 anys de barcelonista. I això que hi he vist jugar Cruyff i també la davantera que aquest, com a entrenador, va formar amb Romário, Laudrup i Stòitxkov, que, per cert, mai no podien jugar junts perquè no ho podien fer més de dos estrangers.

Fa uns dies em van preguntar quin és el meu futbolista preferit de tots els temps que puc recordar. Vaig dir que he sentit una llarga debilitat per Laudrup. També vaig pensar en algun jugador més, però, finalment, vaig reconèixer que ho és Messi, que fa deu anys que aporta alguna cosa única al Barça. És un miracle que continuï jugant tan meravellosament, que encara sorprengui i que inventi. Però, a més, quan feia que no hi havia al Barça un davanter tan incisiu i contundent com Luis Suárez? De tan màgic com Neymar n'hi havia un altre fa una dècada anomenat Ronaldinho. Dos brasilers d'una estirp que sembla extingir-se al seu país fins que, de sobte, en surt un que fa que et freguis els ulls davant dels seus prodigis.