S'atribueix a Pítac de Mitilene, considerat un dels set savis de l'antiga Grècia, la sentència següent: “Si voleu conèixer un home, revestiu-lo d'un gran poder.” Quedem-nos amb aquesta idea.

Per aspirar a guanyar-ho tot s'ha de tenir una plantilla competitiva. La temporada passada va quedar clar que teníem, i penso que continuem tenint, el millor onze titular d'Europa, però amb ningú a la banqueta capaç de discutir el lloc a cap dels titulars (exceptuant el tema dels porters). Curiosament, però, quan s'ha parlat de les necessitats de reforçar la plantilla, el corrent d'opinió majoritari ha posat sempre en primer lloc el fitxatge del central –Samuel Umtiti reforça aquesta posició– i el del quart davanter i, amb molta menys intensitat, alguns també insistíem a contractar un parell de laterals –Lucas Digne pot competir amb Jordi Alba–. Però gairebé ens podíem comptar amb els dits d'una mà els qui apostaven fermament per la contractació d'un migcampista. Una adquisició que encara podria semblar menys necessària després de la repesca de Denis Suárez i de l'ascens de Sergi Samper –el primer és un bon jugador en creixement i per al segon el millor seria una bona cessió–. Doncs no, senyors.

La gloriosa samarreta blaugrana pesa molt. Per jugar al Barça no n'hi ha prou fent-ho amb correcció. I, més concretament, per ser titular del mig del camp no és suficient apuntant maneres, ensenyant detalls i fent cosetes. Un migcampista del Barça ha d'excel·lir, ha de tenir presència i ha d'imposar el seu segell en cada partit. Un migcampista del Barça ha de tenir jerarquia. Parafrasejant el savi grec de l'inici:
si voleu mesurar la talla d'un migcampista,
feu-lo jugar al mig del camp del Barça.

Cap dels nostres migcampistes tenen cap opció de disputar la titularitat a Sergi Busquets, a Andrés Iniesta o a Ivan Rakitic, els
intocables d'un mig del camp molt sofisticat. Estem parlant de tres “migcampistes totals”, cadascun amb unes funcions molt específiques per crear joc i recuperar pilotes. Espremuts físicament i mentalment, ja que han de cobrir molt de camp –juguem amb un 4-3-3–. Per tant, ens faltava un quart migcampista potent capaç de substituir qualsevol dels tres indiscutibles sense que la seva absència es noti gaire. Era una adquisició que havíem de fer, molt necessària.

I tot i que reconec que a mi m'agradava molt l'opció del bosnià Miralem Pjanic, entenc que André Gomes respon al perfil. Tècnicament notable, futbolista de recorregut llarg, amb un radi d'acció ampli, amb arribada, un bon físic..., el portuguès haurà de millorar la seva capacitat de treball. Intueixo que captarà el missatge de primer moment. A més, és un tipus de jugador que també ens permet introduir variants tàctiques (les quals poden ser una novetat, tenint en compte que Javier Mascherano també tindrà minuts al mig del camp i esperant també que Arda Turan pugui recuperar el seu millor nivell: seria brutal).

Una altra cosa és el preu, que valorarem en funció del seu rendiment. Francament, no recordo el que vam pagar per Rakitic i segur que era molta pasta. A més a més, Gomes ha triat el Barça. Si hagués volgut, ara seria jugador del Real Madrid. Per cert, quan semblava que el seu destí era blanc, en la premsa madrilenya se'l considerava “el futur millor migcampista d'Europa”. Són molt exagerats, però la veritat és que el portuguès, amb 22 anys i 1,88 d'alçada, fa bona pinta.