Volem la Champions!
Piqué diu que som el millor equip de les Espanyes amb diferència, i té raó, però hem de tornar
a ser els millors d'Europa
San Mamés, un dels feus més complicats de l'Estat, va sucumbir contra un Barça amb alguns moments de virtuosisme, amb falta de definició per assegurar una victòria còmoda i amb un Ivan Rakitic enorme. Mentrestant, la penya dels germans Padrós guanyava gràcies a un gol de Morata en fora de joc. L'àrbitre és aquell amic fidel que mai els deixa sols. Cap novetat. Girem full.
En una de les seves obres de referència, Albert Camus, una ment genial, es pregunta i respon: “Què és un rebel? Un home que diu no” (L'home rebel). És en l'inconformisme que es forja la vertadera grandesa. Sense aquest do, no hauríem arribat mai a ser el millor equip de la història. Aquesta és la idea.
Gerard Piqué té tota la raó quan proclama als quatre vents: “El Barça és el millor equip d'aquest país, i de llarg.” Campions de la lliga i de la copa de Felip VI, som el millor equip de les Espanyes. Indiscutiblement. Però hem de tornar a ser el millor equip d'Europa: volem la Champions! Aquesta és la qüestió.
Tenim Suárez i Neymar completant un atac de somni, Luis Enrique pot alinear el millor onze titular d'Europa i tenim un fons d'armari –ara sí– suficient... I, sobretot, tenim Messi. I mentre tinguem el millor de tots els temps hem de guanyar la copa d'Europa tantes vegades com puguem. Sabien vostès que en 18 anys amb un tal Pelé a les seves files (1956-1974), el Santos FC només va poder guanyar dues vegades la copa Libertadores (1962 i 1963)? El Barça de Messi ja comptabilitza quatre Champions (2006, 2009, 2011 i 2015) i els barcelonistes n'estem molt orgullosos. Però en volem més.
D'entrada, ens les haurem amb el renovat City de Pep Guardiola (més de 200 milions d'euros invertits). Els de Manchester no han estat afortunats. Si fem les coses bé, el primer lloc és nostre. Això sí, sense subestimar cap dels altres dos rivals. L'actual Celtic no és competitiu, però alerta amb el M'gladbach. No són, òbviament, la màquina de la dècada del setanta, construïda per Hennes Weisweiler i continuada per Udo Lattek, però es tracta d'un equip força equilibrat, directe i descarat. Som el Barça. Depèn de nosaltres.
Cillessen i Alcácer
Claudio Bravo ha donat un gran rendiment i ha demostrat que és molt millor porter del que em pensava. Em desagrada que reforci un rival directe com el City. A més, amb el sidral que tenen muntat amb Hurt i la capacitat de complaure els desitjos de Pep que tenen els anglesos, segurament n'hauríem pogut treure més pasta. Però la baixa del xilè no és determinant.
Quant a Jasper Cillessen, he d'admetre que de la mateixa manera que en segons quins restaurants evito demanar segons quins plats, jo no hauria anat a Holanda a fitxar un porter, a no ser que es tractés de Hans van Breukelen o d'Edwin van der Sar. Precisament, aquest últim, va declarar que Cillessen “és un fitxatge excel·lent per al Barça”. Em conformo que sigui un bon suplent. És a dir, que pari el que sigui parable i que no es compliqui la vida amb la pilota als peus. Benvingut, Jasper!
Completarà la plantilla Paco Alcácer, un golejador que se sap buscar la vida a l'àrea rival i amb personalitat (amb 22 anys, és el capità del València). El fitxatge és necessari i, de retruc, comporta la cessió de Munir. Esperem que tant ell com Samper es converteixin en puntals indiscutibles del València i del Granada, respectivament. Si és així, ens els creurem. Cessions de qualitat. Aquest és el camí.
Notícies
Dilluns,29 abril 2024