Xavi Hernández viu els seus pitjors moments des que fa més de dos anys –exactament el 6 de novembre del 2021– va agafar les regnes del Barça. La seva figura mai havia estat tan debilitada, i això que mai havia tingut l’equip en tan bona posició en aquest moment de la temporada, ja que és viu a totes les competicions i, per fi, als vuitens de final de la Champions League. Però al Barça no n’hi ha prou, ell ho sap millor que ningú. “Aquí no val el notable, només l’excel·lència”, va dir en la seva presentació. I la realitat és que, dos anys després, l’equip que orienta està lluny d’aquesta excel·lència. I també del notable. Si obté l’aprovat, ho fa pels pèls.

I és que futbolísticament el conjunt blaugrana no carbura. Va i torna, no és constant i no troba el full de ruta. Fa molt temps que és al capdavant de l’equip i no endevina la tecla. De fet, els millors moments de joc amb Xavi a la banqueta van ser en el seu primer curs (2021/22) de febrer a abril del 2022 amb Aubameyang de referent i quan encara estiraven Piqué, Jordi Alba i Sergio Busquets. Aquell va ser un tram engrescador, amb moltes golejades i culminat amb una exhibició (0-4) al Santiago Bernabéu. Aleshores va arribar la traumàtica eliminació a l’Europa League contra l’Eintracht de Frankfurt i l’equip va caure, encara que sí que va poder quedar segon en la lliga i classificar-se per a la Champions League. En la temporada següent (2022/23), la passada, no va tornar a oferir una versió estimulant de manera seguida, però sí que va aconseguir resultats. Va guanyar la supercopa i la lliga, però gairebé sempre més pel factor individual que no pas pel col·lectiu. L’equip va ser molt dependent de Lewandowski i Pedri en atac i també d’Araujo i Ter Stegen en defensa –11 dels 28 triomfs aconseguits en aquella lliga van ser per 1-0 o 0-1– i qualsevol contrincant li podia crear dificultats.

I en la campanya actual (2023/24) Xavi s’hi presentava amb el crèdit dels títols assolits, però amb l’assignatura pendent d’acabar de fer un conjunt convincent, capaç d’imposar el seu pla als rivals, que s’acostés futbolísticament al que aspira, al que predica i que fos recognoscible. Però no se’n surt. A més, aquesta falta d’estructura col·lectiva que té l’equip, pal·liada sovint per la qualitat individual dels seus futbolistes, s’acaba evidenciant i darrerament s’ha fet palesa amb duresa contra rivals amb plantilles molt més barates que la que ell entrena. Les derrotes contra el Girona (2-4) i l’Anvers (3-2) han acabat despullant el grup culer, que ha tocat fons. Fent una anàlisi superficial i simple: no ataca bé, tampoc defensa bé i els jugadors semblen pitjors del que realment són. Òbviament que el futbolista és responsable del nivell que ofereix, però alguna cosa passa en general quan són tants els que no rutllen. I no és pas perquè siguin dolents perquè la majoria són internacionals. Els focus ja, irremeiablement, apunten a Xavi, que ha d’actuar. El temps apressa i la pressió augmenta perquè, ara mateix, tot i que té possibilitats a tot arreu, és impossible pensar, tal com juga l’equip, que pugui aspirar a competir de veritat per algun títol.

La situació per al tècnic, doncs, és crítica. Però és que al problema esportiu que té el grup que prepara, s’hi ha d’afegir la pèrdua de credibilitat que ha experimentat darrerament. Les seves declaracions i anàlisis dels partits són confuses i justifica molts dels problemes evidents que mostra l’equip amb arguments dubtosament fefaents. El que va dir després de la desfeta contra el Girona, en un duel en què l’equip que entrena Míchel Sánchez va superar-lo àmpliament, és una de les coses que més polseguera han aixecat. “Vam ser millors que el Girona i vam jugar millor que el Girona”, va assegurar. Tampoc l’ha ajudat gens l’enrenou generat amb la convocatòria per al partit de l’Anvers i la posterior gestió de tot plegat. Primer, dilluns, Xavi va oferir una llista en què no figuraven Lewandowski, Gündogan, Araujo i Frenkie de Jong, però després, l’endemà, es va canviar i els descartats, a excepció del neerlandès (per malaltia), van entrar i van viatjar. El sidral es va originar després perquè es va assegurar –en una informació de RAC1– que el canvi en la convocatòria no era per motius logístics, ja que l’equip va fer nit a Anvers, cosa que en principi no estava prevista, sinó perquè el president, Joan Laporta, li ho va demanar. L’entrenador va manifestar que això va ser una cosa “consensuada” entre club, jugadors i ell, mentre que el director esportiu, Deco, va expressar que havia estat cosa de Xavi. Res concloent al final d’un episodi desconcertant, que encara va fer més la sensació de desgavell total amb Lewandowski de titular i Gündogan tenint minuts, quan en principi s’havien de quedar a casa.

Temps convulsos a can Barça; la pilota, però, com sempre en el futbol, té la solució. Demà (21 h), els blaugrana visiten el València a Mestalla i no hi ha cap més opció que respondre amb contundència. Xavi ha de moure fitxa.