Eurocopa

ÈRIC SURÍS

ENTRENADOR DEL NADEJDA

“És el moment de mirar endavant i així ho he fet”

“Projectes com aquest en l’àmbit europeu s’han d’aprofitar quan arriben”, diu el tècnic sobre el seu primer club després de l’Uni

“Sempre es pot acabar de manera elegant i reconeixent les coses bones d’una relació”

No he fet cap crítica després, més enllà que se’m volgués donar desprestigi. Respecto les decisions

Orenburg és el nou destí professional d’Èric Surís (Girona, 1982), que la setmana que ve s’incorpora al Nadejda, el seu primer club de fora la demarcació després del GEiEG, el Salt i l’Uni, després de la seva sorprenent destitució de l’Spar Girona l’1 de novembre de l’any passat.

Com va arribar a fitxar pel Nadejda? Devia tenir força ofertes.
Sí, de diversos clubs europeus i una d’un club important de la Lliga Femenina, però al final va sortir aquesta possibilitat; des del punt de vista esportiu i d’oportunitat en l’àmbit internacional és un club potent, sempre dels capdavanters a l’Eurolliga. L’any passat no va ser així, van caure als quarts, però és una oferta que de seguida veus que és diferent: un projecte ambiciós i gran. La llunyania fa que vagis amb precaució i només un any, però és interessant i fa que sigui diferencial respecte a la resta d’ofertes que tenia.
En els últims anys a l’Uni se sabia que tenia bona anomenada a fora.
Oportunitats com aquesta són molt atractives i a la Lliga Endesa hi ha clubs capdavanters, uns determinants, i altres projectes d’un perfil que es veu que estan destinats a créixer. Ara per ara projectes com aquest en l’àmbit europeu s’han d’aprofitar quan arriben. És clar que les Eurocopes a Girona van ser un reclam potent, per al nostre bàsquet.
Té Adaora Elonu a l’equip... Quina plantilla li queda? Deu tenir el condicionant de les russes.
Hi ha Markeisha Gatling, que va ser l’MVP a la lliga; Kyara Linskens, que és la que juga amb Emma Meesseman a Bèlgica, i la base escorta de Connecticut, Natisha Hiedeman. Les quatre no russes i et fa canviar la manera d’enfocar-ho quant a cultura de bàsquet: pots tenir-ne quatre com a molt i poden ser quatre dels EUA, que si jugues a Europa ja no t’encaixa perquè només en pots tenir dues, d’americanes. T’hi acostumes, a Turquia o Itàlia n’hi ha més, de mesures.
Com s’afronta la temporada amb una lliga tan particular com la russa i l’Eurocopa?
Una lliga amb el Iekaterinburg, campió de les últimes Eurolligues, ja et condiciona. I també hi ha el Dynamo de Kursk, que aquests últims anys no, però també n’ha estat finalista... La lliga s’està fent forta i per primer cop tots els equips s’han reforçat amb americanes, no només els que juguen a Europa. S’amplia de 10 a 12 equips i n’hi ha un que va eliminar l’any passat l’Orenburg o l’MBA Moscou, que és un bloc consolidat.
Quins objectius té marcats?
El club vol recuperar el lloc entre els quatre primers, que l’any passat van perdre per primer cop en molt temps. L’any passat eren totes russes i una americana que va marxar de seguida.
En l’Eurocopa tornarà a jugar contra l’Olympiacòs, que és un dels rivals que van marcar la seva trajectòria europea a l’Uni.
El grup és molt atractiu, els dos rivals a falta d’una prèvia entre un polonès i un grec, són l’Olympiacòs i l’Estrella Roja: dos històrics. L’Olympiacòs és una pista molt difícil i tornar-hi, malgrat que passéssim, sempre motiva.
El 2019, en què va ser pare després de guanyar la lliga, creu que va condicionar la seva possible sortida de l’Uni? Devia tenir propostes...
Passat el temps pots pensar quin era el moment adequat per posar punt final. Hi estava molt bé des del punt de vista esportiu, també personal i familiar. I és un moment en què el club et valora i et transmet la seva voluntat que et quedis. També la Laia o la Núria volien que seguís i et quedes convençut i no te’n penedeixes, malgrat les ofertes. Tot indica, i tenir Eurolliga, que segueixes amb una motivació màxima; al final, amb la il·lusió, és el que et fa decidir si seguir o no.
L’estiu passat la plantilla estava tancada i encara no ha renovat. Ja s’havia tensat, la relació?
No era dolenta, i amb qui més tractava, que era la direcció esportiva, amb Pere Puig, no he tingut mai cap problema. Pel que fa al club i la renovació, tothom pot fer servir les seves estratègies i prioritats, és lícit. I també aquest estiu ha passat. Es va renovar i al final són cinc anys naturals; a aquest nivell i en el dia a dia sempre hi ha preses de decisions amb les quals pots estar d’acord i altres que no. Hi pot haver un desgast i les coses s’acaben.
Sentint-lo i recuperant l’entrevista del gener a aquest diari, en què deia que volia girar full, sembla evident que ja ho ha fet.
I tant, i molt agraït que fa cinc anys es comptés amb mi, s’ha d’estar agraït a les persones que ho van fer. Sap greu el moment del punt final, que segons quin discurs busqués un cert desprestigi per justificar una decisió. Sempre es pot acabar de manera elegant i reconeixent les coses bones d’una relació. I com vaig dir al gener, sap greu, però ja està i és el moment de mirar endavant i així ho he fet. No he fet cap declaració malsonant o de crítica després, més enllà que se’m volgués donar aquest desprestigi. Respecto les decisions del club i tinc il·lusió en aquest nou projecte.
Què li ha semblat la temporada, amb el títol de copa i els quarts de l’Eurolliga amb la plantilla que va tenir a les seves mans?
Saps què passa, que qualsevol anàlisi es pot tergiversar. No cauré en el parany que es vulgui desprestigiar dient si es vol jugar millor o fer un millor bàsquet. Són temes subjectius en què prefereixo no entrar.
Percep, amb la seva sortida, que la relació de l’Uni amb el GEiEG pogués canviar?
No n’estic al dia i ara encara menys. Em consta que el GEiEG va estendre la mà perquè no es personalitzés i han seguit amb acords, s’especifica que els sèniors són cadascun el seu club i hi ha una vinculació més enllà de noms propis pel bé del bàsquet femení gironí. Tothom sap que soc del GEiEG de tota la vida, però hi ha entesa i comunicació i espero que segueixi així.
En aquest sentit, com veu el curs de Júlia Soler amb fitxa del primer equip i que ara Iho López també hagi pujat a l’Uni?
Costa molt, que surtin jugadores. I ara, per exemple, l’Uni està competint per guanyar la lliga i arribar lluny a l’Eurolliga. I treure’n jugadores, amb tots els respectes, no és fer-ho en equips que lluiten per la permanència. Hi ha un nivell d’exigència que ho marca tot molt, per això l’any passat la Júlia, amb 18 o 19 anys, és molt difícil que només amb fitxa del primer equip, si es vol guanyar la lliga, pugui tenir molts minuts. Celebro que pugui progressar i que es consolidi a dalt i sempre amb molt treball i paciència perquè hi ha punts de maduresa que són tardans i potser amb 25 o 26 hi arribes, igual que als 18 o 19. I la Iho és això, crec que el millor és que juguin minuts de manera regular. No només amb entrenaments. Posar-ho en pràctica i cometre errades en partits.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)