L’esperit competitiu blanc

L’esperit competitiu del Madrid no té límit. És a l’ADN dels blancs en futbol i en bàsquet. Només així es pot explicar que un Madrid que estava literalment mort després del correctiu dels dos primers partits, en què el Partizan va guanyar al Wizink Center i va situar un 0-2, fos capaç de ressorgir de les seves cendres. I ho va fer primer fent una cosa impossible: guanyar dos cops a l’infern de l’Stark Arena (2-2), tot això sense Yabusele i amb una lesió per a tota la temporada de Deck. I després de tota aquesta èpica només va faltar ahir que en el cinquè i definitiu partit, quan un altre cop els serbis semblava que havien matat els blancs (41-59), va remuntar 18 punts amb un Sergio Rodríguez de fantasia i amb un perímetre amb gent que sap de què va això de la pressió, com són Llull, amb triples amb el seu segell, i un Rudy que va aparèixer quan feia falta. Ells, al costat d’Hezonja i de Tavares. Mai ningú a la història havia remuntat un 0-2 fins ara en uns quarts. Tot això no amb Pablo Laso a la banqueta, sinó amb Chus Mateo, el més que discutit tècnic. És la cinquena participació del Madrid en la final a quatre en les últimes sis edicions; només en va quedar fora a mans de l’Efes en l’edició de Colònia. El Partizan, ni amb Zeljko Obradovic va fer història en una sèrie per recordar molt de temps.