“L’any que ve, Girona a l’ACB.” Era el gran objectiu de l’estrena històrica del Bàsquet Girona a l’elit i es va assolir, després d’una temporada irregular tancada amb una festa a Fontajau i Marc Gasol rebent l’ovació i fent gestos que alimentaven la incertesa sobre la seva continuïtat a la pista. El colofó va ser una derrota contra el Baskonia que va ser indolora perquè la feina s’havia fet a Saragossa, el dia de les dues pròrrogues i de l’aparició de Jaume Sorolla com a heroi inesperat.

L’estrena va ser dura, amb quatre derrotes per començar i nou en les primeres onze jornades. El club va mantenir la confiança en Aíto, que en cap moment va variar el discurs de fer millorar els jugadors, sobretot d’inexperts a l’ACB com ara Prkacin –amb actuacions puntuals estel·lars que van fer vibrar Fontajau–, Sorolla, Miletic o Fjellerup. Les quatre victòries seguides al gener van fer enfilar l’equip abans d’una altra sèrie nefasta de cinc derrotes. I, tot i celebrar un pas que semblava gairebé definitiu contra el Granada, va tocar patir i de valent, per culpa de col·lapses tan preocupants com ara un parcial final de 0-24 contra el Betis.

El president tancava el curs liderant les estadístiques de l’equip en valoració (16,2) i en rebots (5,7). L’altre líder ha estat el gran encert en els fitxatges. Kameron Taylor no només ha estat el màxim anotador (14,5 punts de mitjana), sinó també un factor capital d’un equip que va agrair també la col·laboració de John Jenkins, l’últim fitxatge, per corregir les mancances en llançament exterior. També van arribar tard Pierre Oriola, que va marxar després de jugar només set partits, i Jeremiah Hill.