Fa temps que ho anava rumiant. L’any passat tenia mig clar que em retirava, però després vam estar parlant amb la Penya i al final és el club de la meva ciutat, em motivava bastant el projecte i vaig recuperar la il·lusió. Però la retirada em voltava pel cap en els últims anys, la veritat.

No era una cosa que pensés en el dia a dia. La temporada ha anat bé, m’he sentit molt bé a la pista i crec que és un final bastant bo. Jo tenia clar que volia retirar-me sentint-me jugadora i part important de l’equip, i si podia ser, doncs que la cosa funcionés. Per ser el primer any de la Penya a Lliga Femenina, crec que ho hem fet molt bé.

Quan ets jove has de ser com una esponja i intentar copiar de les que tenen més experiència. Crec que tot el que he fet al llarg de la meva carrera ha sumat, i en aquell moment potser no tenia gaires minuts a la pista, però els entrenaments em van servir i eren de molta qualitat, perquè les jugadores eren de molt nivell. En aquell equip hi havia la Laia Palau, que sempre ha sigut una referent. Era la jugadora en qui em fixava. Sempre quan pujava amb el sènior, la Carme Lluveras sempre em deia que l’havia de copiar. I és el que intentava fer.

Era difícil, era difícil [riu]. Recordo anar molt nerviosa sempre que pujava amb el sènior perquè no volia vessar-la i que es notés que era la júnior. Sempre anava molt atenta al que ella deia i intentant que no es notés la diferència d’edat amb la resta.

En el Barça era difícil jugar. En el meu primer any de sènior no vaig tenir minuts i vaig decidir marxar on em donessin una oportunitat per aprendre i poder-me equivocar a la pista, que és el que necessita una jugadora jove. Allà vaig veure que realment, ostres, prioritzava el bàsquet molt més i portava una vida diferent de la resta dels meus companys d’universitat. I va ser allà on vaig veure que em podia dedicar a això.

Va ser consolidar-me com a jugadora, no només en la lliga espanyola; allà estava amb dinàmica de selecció, jugava Eurolliga i també vaig compartir pista amb jugadores amb molta experiència. Jo encara continuava aprenent i intentant convertir-me en la jugadora que he sigut. Va ser una època bona perquè em vaig sentir amb confiança i còmoda a la pista.

Recordo que l’any anterior em van descartar i no vaig anar als Jocs de Pequín. L’any següent, quan vaig entrar en la convocatòria, em vaig dir a mi mateixa que no em tornaria a passar el mateix. Quedar-te fora d’uns Jocs és dur… Vaig tenir minuts importants, recordo la bona experiència amb l’Evaristo (Pérez), l’entrenador. I era una mica la tapada perquè era el meu primer any en l’absoluta i crec que vaig portar una mica l’espurna a l’equip.

No sé qui va posar el nom, imagino que ve de Cruz… M’han dit de tot: Cruz, Crunchy, Crunchelito… Realment no recordo el moment exacte, però menys Anna m’han dit de tot.

(Riu) Era el meu primer any amb la selecció, jo era molt tímida, pràcticament no parlava amb ningú i em costava agafar confiança amb la gent… I vam anar a sopar un dia lliure que teníem i jo em vaig empassar el wasabi com si fos advocat. I és clar, em vaig posar vermella, vermella, vermella… Fins que una em va dir: “Cruz, qué te pasa?”, i, és clar, tot un descobriment. Com aquesta n’he tingut unes quantes. Això t’ho ha dit la Cindy Lima! Era la meva companya d’habitació. Jo era bastant callada i ella m’ho va posar tot molt fàcil.

Una selecció són les dotze millors jugadores. Jo sempre he volgut que la cosa funcionés encara que no fos jo la jugadora que destaqués. Sempre he tingut aquesta mentalitat de no tenir gaire ego i no acaparar; cal compartir l’èxit. Durant molts anys ho vam fer així amb la selecció i ho vam tirar endavant; crec que és la mentalitat que ha de tenir un equip guanyador. Al final això és un joc d’equip, no? Tenir una jugadora i la resta que no aportin no serveix de res. Jo confio més en el treball d’equip i en el fet de compartir.

Va ser dur al principi. Al final canvies de país, de cultura, no et pots comunicar perquè elles tampoc no sabien anglès i jo no sabia rus. Al principi, dur, i després t’ho vas fent i t’adaptes a les circumstàncies. De fet, vaig firmar per un any i al final vaig estar-n’hi sis, a Rússia: tres a Orenburg i tres a Kursk. Vaig aprendre fins i tot a llegir en rus, però no entenia el que deia!

Teníem un equipàs: Sylvia Fowles, Maya Moore, Rebekkah Brunson, Seimone Augustus, Lindsay Whalen... Quan em van traspassar de Nova York a Minnesota vaig dir que sí amb els ulls tancats perquè era un clar candidat a guanyar l’anell. Un cop allà, vaig aprofitar el tema de lesions i vaig assumir un rol que en principi no em tocava. Però l’entrenadora (Cheryl Reeve) va confiar moltíssim en mi des del primer moment.

Tothom ho va donar tot per perdut perquè es van lesionar la Lindsay Whalen i la Simone Augustus, que eren titulars. Jo no esperava tenir minuts i vaig assumir un paper que no era el meu. I quan menys s’ho esperava la gent, Minnesota va guanyar un anell sense tenir les estrelles al 100%. De la final recordo que el cinquè partit gairebé va ser el més fàcil de tota l’eliminatòria perquè vam marxar de 15 o així, que ningú s’ho esperava. Després, guanyar i celebrar-ho a casa amb l’afició va ser espectacular.

Ella també ho era, eh! Recordo que també va assumir un rol que no era el seu, perquè totes dues vam jugar molts minuts juntes. I l’equip funcionava bé. Després ens vam quedar de segona rotació quan Augustus i Whalen es van recuperar, però crec que quan sortíem aportàvem un canvi i alguna cosa una mica diferent dins la pista.

Sempre he intentat sortir a pista i sumar en allò que l’equip necessités, és el que he intentat fer tota la meva vida. Crec que per totes va ser el millor que podia haver passat (riu). Teníem el partit guanyat, al final ens compliquem una mica la vida, va ser un partit una mica estrany perquè havíem jugat tantes vegades contra Turquia que ens tenien molt estudiades. Crec que aquesta cistella ens va donar forces per guanyar després les semifinals.

Sabíem que era molt complicat, que els Estats Units sempre ha estat per sobre de tothom. Per a nosaltres havia sigut un èxit arribar a la final i no vam poder lluitar perquè al final els físics marquen diferències. Nosaltres vam assaborir aquella plata com si fos un or.

Teníem dues o tres americanes bones i de molt nivell, i teníem russes destacades que jugaven en la selecció. En la Final Four, el Iekaterinburg va ensopegar i nosaltres ho vam aprofitar i ens vam endur el títol. Ho tenia marcat a la llibreta. Era l’únic que em faltava per guanyar. L’únic que necessitava per tenir tots els títols als quals una jugadora professional pot aspirar, i mira, va sortir així.

Em va fer recordar els anys en què començava, que era tot una mica agafat amb pinces i sense cuidar el producte. A mi em sabia greu perquè tu t’hi dediques professionalment, però les jugadores eren molt més professionals que el club. Ja ho vaig dir en aquell moment, però en definitiva, una llàstima no rebre aquest tracte que l’equip es mereixia.

Hi ha una mica de tot. La jugadora que estigui a València et dirà que ha evolucionat moltíssim per les condicions, el tracte i els recursos, però la que jugui en un equip de la part baixa no dirà el mateix, perquè ni les condicions econòmiques són les mateixes, ni les infraestructures, ni res. Sí que és cert que cada vegada no és un equip que despunta cap a millor, sinó que n’hi ha molts que intenten sumar per fer les coses bé, però la realitat és que n’hi ha d’altres que per les seves circumstàncies no poden o no volen i fan que la lliga estigui professionalitzada d’aquella manera. Tant de bo arribi el dia en què tots els equips visquin el seu dia a dia de la mateixa manera.

Va ser molt emocionant. La veritat és que a València es viu molt el bàsquet femení; jo no he jugat mai allà, sempre he sigut la rival, així que no m’ho esperava. Estic molt agraïda per tot l’afecte que estic rebent fins i tot avui dia. I, com diu la meva mare, alguna cosa dec fer bé perquè tothom em demostri aquesta estima.

Aquest últim any he viscut com si cada partit fos l’últim. Sense tenir-ho al cap, però amb la sensació d’intentar gaudir i passar-ho bé. Ha sigut gràcies a la Penya també, perquè em va donar aquesta oportunitat, em va obrir les portes i em va dir que només demanaven que estigués bé i recuperés les ganes de jugar. Jo estava preparada per retirar-me, i també has de fer un canvi mentalment per dir: va, un any més i amb il·lusió. Ells volien que gaudís d’aquest últim any i m’he sentit molt cuidada per tothom. És que el bàsquet m’ho ha donat tot en la vida.

Sí, però ho he fet perquè he volgut. Al final són decisions que prens i n’has d’assumir les conseqüències. Ho he fet sempre perquè he volgut i perquè a mi el bàsquet m’ha apassionat sempre i ha sigut el meu estil de vida. La meva feina i la meva vida ha girat al voltant del bàsquet des dels 6 anys.

Sí, sempre he volgut tenir un gos, i quan vaig tornar aquí vaig decidir que era el moment. El meu germà en tenia i cada vegada que venia a casa acabava el dia que em picava tot. Em vaig anar a fer les proves de l’al·lèrgia, i sí, va sortir que era molt al·lèrgica, fins al punt que podia derivar a tenir asma. De fet, em van dir que ni de conya podia tenir gos… I em vaig posar a buscar races de gos, i tinc un gos d’aigua, que no deixa pèl i és una raça hipoal·lèrgica. Som compatibles 100%!

Això és com tot, tot evoluciona. Va molt amb el caràcter de la persona que té el poder o que és el líder de l’equip. Una mica depèn també de com siguis tu com a persona. Crec que sí, que cada vegada s’evidencia més que certes actituds no haurien d’existir. Moltes vegades per jugar a bàsquet o per arribar on has arribat has tolerat coses que avui dia se sancionarien.

Papallones a l’estómac, a cada partit: del primer fins a l’últim.