Una temporada molt difícil, sí. Al final, si mires enrere, hem patit. Hem patit molt: la gent ha patit, l’afició ha patit... I al final, bé, ens hem de quedar amb el que és bo. Es treuen coses molt positives. Crec que hem sabut tirar endavant quan ningú hi confiava o ens donaven per morts. I ho hem aconseguit. A sobre, fent-ho en equip. Cadascú crec que hi ha posat el seu gra de sorra. Ens hem hagut d’adaptar a moltes coses, a canvis d’entrenador, canvis de posicions, lesions, i, tot i així, no ens hem rendit mai, i al final hem aconseguit la permanència.

No mentiré: crec que era quan teníem un balanç de 2-11, sols a la cua de la classificació, que ho veia tot molt, molt fosc. Però el partit de Lleida va ser el que va fer el clic de l’equip. Ens va fer obrir els ulls; vam tornar a agafar les ganes de tornar a ser l’equip que sabíem que teníem potencial de ser, buscar la nostra identitat, que crec que amb Moncho hem arribat a trobar. Hem treballat molt dur, això sí. És veritat que Moncho és una gran persona, un entrenador de 10, però ens ha exigit molt. És el preu que havíem de pagar. I, al final, amb l’ajuda, el compromís i l’esforç de tothom, ens n’hem pogut sortir i capgirar aquesta situació, que era molt negra.

A mi em sorprenia molt l’estat anímic del Moncho. Venia cada dia amb mentalitat positiva. Nosaltres ja arrossegàvem el pes de moltes derrotes, l’estat d’ànim molt negatiu, i ell no es va donar per vençut. De fet, el primer partit que juguem amb ell, a la pista del Breogán, el perdem. El segon, a Saragossa, també; una altra bufetada. I el Moncho, cada dia, cada matí, positiu, positiu, a treballar i a treballar. I, al final, això ens ha fet sortir d’aquest bucle negatiu. La victòria de Lleida ens va fer obrir els ulls i ens va ajudar a trobar el camí, a ser l’equip que volíem ser.

Sí, és això. Faltava treure aquesta identitat. Els fitxatges de Martínez i Pep ens han ajudat a canviar moltes coses, tant dins com fora de la pista. Són dues grans persones que dins la pista són uns pencaires i fora són com ciment, ajuden que tothom estigui enganxat amb tothom, a treure positivisme d’on no n’hi ha. Ens han anat molt bé tots dos fitxatges, però és el que dius: teníem coses a dins, ens faltava una identitat, hi havia massa negativitat, havíem entrat en un bucle i tot ho vèiem molt fosc. Necessitàvem obrir una mica la ment. I també, no dic sort, però sí que t’ajudi puntualment un moment de bona sort per acabar de fer el clic que et fa falta.

Sí, exacte. Ens vam creure que érem capaços de guanyar qualsevol. Si juguem així d’intensos els 40 minuts, si no abaixem els braços en els moments dolents que sempre es pot tenir en un partit, doncs es poden fer coses. És aquest clic que t’ajuda a estar anímicament més positiu. Per descomptat que hi ha fases dolentes, i en els partits mai són tot flors i violes, però que no ens afectés tan negativament, saber ser sòlids i resistir per, com a mínim, continuar lluitant.

És veritat que aquesta temporada ens vam ajuntar molta gent nova. L’ACB és una lliga molt competitiva, i necessites tenir una identitat, que en poc temps és difícil d’aconseguir. Si et poses a pensar en equips fets, i ara se m’acut el París, revelació de l’Eurolliga, venia d’una base de fa molts anys. Sempre hi ajuda; saps qui tens al costat, quines són les seves qualitats, també les carències. S’agraeix aquesta química, aquesta companyonia. Tot això ens ha d’ajudar. A veure si pot durar anys i que això vagi cap amunt.

No sé què passarà, tampoc tinc cap primícia, però, si s’arriba a fer, crec que és un gran pas per al bàsquet gironí. És una molt bona idea unir esforços entre el bàsquet femení i el masculí, i implementar tot el que es vol fer. Crec que això només pot anar cap a millor. I si és un projecte de llarga durada, fa pinta que tot anirà bé.