És complicat desconnectar del tot, perquè ara tenim molta feina. Estem en un moment de valoració, s’ha de mirar quines coses hem fet bé, quines podem fer millor, etcètera. Després hi haurà la feina de la construcció de la plantilla, que també és feixuga. Però, quan passin aquestes setmanes de juny, la meva manera no de desconnectar però sí de descansar una mica serà, lògicament, anar a casa, a Galícia, amb la família i els amics. Soc una persona que necessita poc per passar-ho bé. Amb tot el que sigui llegir, escoltar música, compartir taula i una cervesa amb els amics i un plat de pop, ja soc feliç, no necessito gaire més.

Absolutament diferent, sí, perquè ara ja seria a casa. Però la feina és la mateixa. I jo soc dels que pensen que és millor ser al lloc de treball, i per això al juny m’estaré aquí, a Girona, i me n’aniré al juliol a Galícia.

Si no ets una mica inconscient, no pots ser entrenador professional. Això al final es mou pel cor, per la passió. Has d’anar als llocs on et vulguin. I aquí des del primer moment em van demostrar que pensaven que jo era la persona apropiada i que em volien. I nosaltres, entre els amics que som entrenadors, diem que quan et volen, hi has d’anar. Crec que la recepta és posar el focus en el que depèn de tu, en el més immediat, perquè és l’únic camí. Si comences a mirar més enllà, no només com a entrenador sinó en qualsevol altra faceta de la vida, t’acabaràs deprimint.

Home, és lògic que estiguessin una mica deprimits, quan estàs amb un balanç de 2-9 i et trobes en la part més fosca de la classificació. Jo soc una persona per naturalesa molt optimista, sempre ho he estat. Crec que les coses sortiran bé sempre. I si tu arribes a un lloc així i no transmets optimisme i creure que les coses es poden fer, ningú et seguirà. Però ells també em van donar moltes raons des del primer moment per creure que era possible. Tot i estar en una situació molt complicada, van treballar molt per aconseguir-ho.

Això els jugadors sempre ho diuen, que els entrenadors som molt exigents. Però crec que és un grup, dels que jo he entrenat, que treballa molt bé. I sabien que l’exigència era per arribar en el millor estat possible a la competició. Els jugadors sempre es queixen. [Somriu.]

Filosòficament es pot seguir, sí, sens dubte. Tot el que té a veure amb l’esforç, la lluita, el compromís, ser un equip, ser un grup. Tot això no canviarà. Cada any els equips no són ni semblants, encara que mantinguis gent, perquè arriben peces noves, s’interrelacionen entre elles i creen una nova unitat. I aquesta unitat no farà exactament el mateix. Però sí que la línia filosòfica no canvia. Sense compromís, sense esforç, sense lluita, sense fer bé totes aquelles coses que no tenen a veure amb el talent, com m’agrada dir, crec que no s’aconsegueixen els objectius. En això, res canviarà, perquè és en el que crec més fermament.

Això és molt bo, perquè ells no només són coneixedors del que vol l’entrenador, sinó que seran transmissors per als que arribin nous.

No és sorpresa, sinó que el que he vist i percebut des del primer moment és que tothom volia remar per aconseguir-ho. Que tothom era conscient que feia falta el treball de tots. De la gent que treballa directament a la pista, els jugadors i el cos tècnic, de la gent de l’organització..., tothom estava arromangat, preguntant-se què s’havia de fer per tirar això endavant. Quan tots remem en la mateixa direcció, és molt més fàcil. I fa falta el suport de tothom: el president, la directiva, l’organització... Tothom estava decidit a empènyer. I l’afició, és clar.

Molt bona. Una persona com ell, que és una llegenda del bàsquet, amb uns coneixements enormes d’això, el que sempre m’ha fet sentir és suport, ànims, impuls. Hem tingut moltes converses, que no només eren de bàsquet, però el suport que ens ha transmès, no només ell, sinó també quan ha vingut en Pau a visitar-nos, ha estat molt important.

Sí, i tant. És un equip que ha aconseguit moltes coses en un curt espai de temps. La lliga ACB és molt forta, la competició domèstica més potent d’Europa, sense cap dubte. I competir a la lliga és molt. Que hi ha coses que es poden fer millor? Això també ho té de bo, el club, que fa molta autocrítica per veure on pot millorar. Si tots els estaments, el club, els patrocinadors, l’afició, remen junts, segur que farem passos endavant. Però jo crec que s’han de fer primer amb una base molt ferma i, quan la tens, anar creixent.

Primer, felicitar-les pel que han fet. Guanyar la fase regular de la lliga és molt complicat, i ara jugaran l’Eurolliga, que ho veig amb enveja. [Somriu.] El treball és enorme. I de la mateixa manera que dic que he sentit molta estima de l’afició, també n’he notat de la Laia, en Roberto, en Jordi..., tota la gent de l’Uni, més enllà del bon veïnatge. Hem sentit com a propis els seus èxits, i elles també ens ho han fet sentir. És fantàstic. L’amant del bàsquet de Girona ha d’estar molt content. La màxima categoria del bàsquet masculí i femení i l’Eurolliga femenina; és un producte molt i molt atractiu per a l’amant del bàsquet, i m’ho dic a mi mateix, perquè en gaudiré.

Sí, tinc un mestre. Fem classes particulars un cop a la setmana. Ara ja, més que un mestre, és un amic. I estic llegint un llibre, El pont dels jueus, de Martí Gironell, i ara a l’estiu tindré més temps, sense la pressió de la competició, per millorar-lo. Espero parlar molt millor la pròxima temporada.