Girona

YAN COUTO

DEFENSA DEL GIRONA

“No vaig anar al Barça per dos dies”

“Ara em veig més fort i més ràpid. Soc jove, necessitava temps i estic jugant i entenent el futbol d’aquí”, explica un dels artífexs del pas endavant del Girona

“Quan no jugava, plorava sol a l’habitació. Crec que és el moment més difícil de la meva vida”

Des dels sis anys que competeixo. Gairebé no he tingut infància. Escola i futbol. Fins als 13 anys, combinat amb el futbol sala
Els jugadors aquí no són tant de driblar i regatejar, però són molt bons amb les passades. Aquí ningú falla passades
Somiem amb el ‘play-off’. Mai hi hem estat tan a prop. Ho farem tot per arribar-hi i intentar pujar a primera

Un dels noms propis del pas endavant del Girona és Yan Couto (Curitiba, 3/6/2002). El brasiler ha superat amb treball, mentalitat i ajuda una etapa sense jugar en què va patir molt i ara està satisfet i feliç. Anhela treballar amb Pep Guardiola al City –hi té contracte fins al 2025– i reconeix que va estar molt a prop de fitxar pel Barça.

Com va ser la seva infància?
Sempre jugant a futbol. Vaig començar a futbol sala i la meva infància va ser aquesta, jugar a futbol, entrenaments, competició... Des dels sis anys que competeixo. No he tingut infància pràcticament. Escola i futbol.
A casa hi havia futbolistes?
El meu pare va intentar ser futbolista però no hi va arribar i m’ha ajudat perquè jo ho sigui. Jo de petit jugava bé, tenia qualitat, però era molt menudet i fluix i ell sempre em va donar suport. Sempre m’ha ajudat i ara ho soc gràcies, en gran part, a ell.
Diu que va començar a futbol sala. Quan va passar al futbol?
Als sis anys vaig començar a jugar a futbol sala en un equip de la ciutat, i allà fins als nou anys. Després vaig anar a un altre equip, també de la ciutat, que era molt bo i ho guanyàvem tot. Va ser als 11 anys quan el Coritiba, que ja m’havia vist jugar a futbol sala, em va fitxar, però no vaig deixar el futbol sala encara.
Va compaginar les dues coses?
Sí, fins als 13 anys. Dels 11 als 13 vaig jugar a futbol i a futbol sala i era dur perquè jugava diverses competicions tot l’any. A 13 anys, el meu pare em va dir que escollís i vaig decidir que havia de jugar només a futbol i em vaig quedar al Coritiba.
I ja fins a debutar amb el primer equip. Molt jove, a 17 anys.
Dels 11 fins als 18 vaig estar al Coritiba i vaig aconseguir arribar al primer equip. Va ser difícil i vaig tenir moments en què vaig pensar a deixar de jugar perquè era molt menut amb 11 i 12 anys i competia amb gent més gran i em costava. Això em feia posar trist, però la meva família em va animar sempre que no parés. Vaig anar creixent i amb 16 ja jugava amb els que tenien 20, 21, 22, 23 anys, i una mica més tard amb el primer equip. Va ser una gran sensació, un somni, debutar al meu club, i, a més, em va ajudar per anar amb la selecció.
Amb el Brasil va guanyar el mundial sub-17 el 2019. Va ser la seva presentació al món. 
Sí. Perquè Coritiba no és un dels grans del Brasil i és difícil que algú d’Europa s’hi fixi. Anar amb la selecció i jugar el mundial em va permetre mostrar el meu futbol. Molts miraven i em vaig posar al cap que havia d’oferir la millor versió i ho vaig aconseguir. Vam ser campions i a partir d’aquí la meva vida va canviar. Molts més missatges, sortia a la televisió..., va ser un gran boom en la meva vida. 
Diversos clubs es van interessar per vostè després. Per què va escollir el Manchester City?
Hi havia molts grans clubs i era difícil escollir-ne un. Eren tots equips amb els quals jo jugava a la consola... El City és un club que està creixent cada vegada més, amb un futur espectacular. El Barça també és espectacular, també era allà i, de fet, vaig canviar a última hora. Estava a dos dies de signar pel Barça però el City em va canviar el contracte, em va dir que podria entrenar-me amb Guardiola, que per mi és el millor entrenador del món. Tot i que les coses, però, van canviar i per culpa de la Covid-19 no vaig poder fer la pretemporada. No sé quan podrà ser, però espero poder-la fer i impressionar Guardiola i poder-me quedar al City.
Va estar a punt de fitxar pel Barça?
No vaig fitxar pel Barça per dos dies. Era a casa i un home del City, que és brasiler, va trucar als meus pares i vaig canviar d’idea. El Barça també estava tardant –cap a un mes– per fer el fitxatge i allà vam canviar d’idea amb la meva família. No me’n penedeixo.
El City va pensar que el millor per a vostè era el Girona. Què li va semblar? 
En un primer moment vaig quedar una mica trist, perquè esperava fer la pretemporada amb el City. En aquell moment no sabia a quin club aniria cedit. Finalment, va ser el Girona, on estic encantat, s’hi viu molt bé i crec que per a la meva adaptació va ser el millor lloc. Estic molt content, vaig arribar aquí amb dificultats, perquè no estava bé físicament. Per la quarantena em vaig quedar molt a casa i vaig trigar a agafar la forma. Per al 2021 em vaig marcar que fos el meu any per millorar com a persona i jugador, i gràcies a Déu està passant. 
Com ha estat l’adaptació? Ja no al camp, ni a l’equip, sinó a la vida tan lluny de Curitiba.
Vaig néixer a Curitiba i he jugat tota la vida allà, mai vaig canviar de casa. Aleshores va ser dur canviar de ciutat, però ja m’hi he acostumat. Els meus pares viuen amb mi, la meva germana també i m’ajuden moltíssim.
Al camp, li va costar entrar. El ‘mister’ parlava del període d’adaptació. Com el va passar?
Va ser dur. Vaig estar trist, perquè em va tocar mirar molts partits des de fora i mai havia passat per això en la meva vida, sempre havia estat titular. He entès que quan passa això s’ha de tenir el cap ferm i seguir treballant. Em vaig adaptar físicament a Europa, que és diferent del Brasil, a millorar cada dia; van anar passant els mesos i ara em veig més fort i més ràpid. M’han ajudat molt al Girona per arribar a aquest nivell. Estic molt content d’estar jugant.
Muric va marxar en el mercat d’hivern a la recerca de minuts. S’ho va plantejar vostè?
Jo sabia que podia ajudar l’equip. Però havia de ser el millor Yan Couto i no ho estava sent. Fallava moltes passades, no estava tan fort..., no em sentia bé, no em sentia jo. Em vaig ficar al cap que havia de treballar més, que havia d’estar bé amb el meu cap i el meu cos. La meva família em va ajudar i de mica en mica vaig anar entrant en partits, mostrant el meu futbol. I vaig anar guanyant-me la confiança de l’entrenador per jugar.
El nou sistema el beneficia.
És clar. Al Brasil jugava així. Érem quatre al darrere però a l’hora d’atacar els laterals anàvem cap amunt i un pivot es quedava tancant amb els centrals. És un sistema amb el qual sempre he jugat i m’ajuda molt perquè puc anar cap amunt i tinc seguretat al darrere. El més important és que estic ajudant l’equip.
Quines diferències hi ha amb el futbol del Brasil?
El futbol aquí és més físic i més tàctic. Els jugadors aquí no són tant de driblar i regatejar, però són molt bons amb les passades i els desplaçaments. Aquí ningú falla passades. Al Brasil hi ha moltes errades en les passades i hi ha més un contra un, més duels amb la pilota. Aquí és una mica diferent i he hagut d’adaptar el meu futbol, millorar en la passada i també defensivament, ja que quan vaig arribar no estava tan segur com ara. És important aquesta evolució. Soc jove, necessitava temps i ara estic jugant i entenent el futbol d’aquí. També m’ha anat bé que, des de petit, he mirat futbol europeu.
I en qui es fixava?
Mirava la Premier, LaLiga, la Serie A i també la Champions League. Em fixava en els grans jugadors perquè somiava a jugar allà algun dia. I, parlant de noms, jo de petit vaig començar jugant d’extrem i després vaig canviar per ser lateral; aleshores el meu ídol era Cristiano Ronaldo i encara avui és el jugador que més m’agrada, però és clar, sent lateral no em podia fixar en Cristiano Ronaldo, i Dani Alves sí que va ser un referent, un gran jugador que va aconseguir moltes coses aquí. I un altre lateral que mirava era Cicinho, que va jugar al Madrid; era molt ofensiu i m’agradava molt. 
Quan va canviar d’extrem a lateral?
Dels 11 anys –quan vaig començar al futbol gran– als 13 anys, vaig jugar d’extrem esquerre, fins que un entrenador del Coritiba em va dir: “Prefereixo que siguis un lateral mundialment conegut que no pas un extrem que només jugui aquí al Brasil.” I vaig passar a ser lateral.
En què ha de millorar?
Encara no estic al 100% físicament. Tinc molèsties a l’abductor, cada setmana em molesta, però amb els físios treballem i em treuen la molèstia. Quan acabo el partit torna, però me l’estic tractant tot el dia i treballo perquè marxi. Ara aquest últim partit he estat sense cap mal i he pogut jugar millor, amb més confiança. Sempre es pot millorar, en atac i en defensa. He millorat molt, la part del contacte en defensa, d’estar amb el rival enganxat dins de l’àrea. Hi va haver un gol a Tenerife en què no vaig estar prou a prop i aleshores he treballat per millorar. Hi ha errades, és normal, però estic intentant donar el millor de mi aquí i millorar com a jugador.
El ‘mister’ el deu collar en el tema defensiu.
Sí, sí. És molt dur. Sempre em diu que no em relaxi, que no m’adormi. Quan vaig arribar tenia poca concentració, no sé per què, perquè sempre he estat un jugador molt concentrat i aquí estava desconcentrat. Però ha canviat, estic concentrat en els entrenaments, fallo poques passades, i també en els partits he millorat, encertant passades i fent jugades amb els companys. Francisco m’ha ajudat molt des que vaig arribar.
Ha parlat amb Pep Guardiola?
Hi vaig parlar, sí. És molt bona persona; em desitjava sort i em feia bromes. Va dir coses bones de mi i em va animar a continuar treballant aquí a Girona, va dir que creixeria molt. I que podria anar al City a jugar. És el que vull, arribar al City. És difícil, perquè hi ha jugadors molt bons. Ara soc aquí, ajudant el Girona i ajudant-me a mi mateix, amb ganes d’anar a més per estar un dia a alt nivell.
Té clar què farà la temporada que ve?
No ho sé encara. No n’he parlat ni amb el meu representant, ni amb el City ni amb el Girona. Poden canviar les coses. Si pugem a primera aquí o no, si vaig al City..., no ho sabem. A l’estiu en parlarem.
Hi ha molts joves al vestidor, i se sol dir que un equip amb més joves és poc competitiu. Amb el Girona sembla tot el contrari.
Crec que en futbol no s’ha de mirar l’edat. Els més vells sempre ens ajuden, és clar. N’hem d’aprendre molt, dels veterans, però crec que una barreja entre els grans i els joves és perfecta. Jugadors com Stuani i Aday ens ajuden molt, i els més joves tenim moltes ganes de créixer. Tots treballem per jugar. Des del més jove fins al més gran. És molt bo veure joves jugant. L’Arnau, en Ramon, jo mateix... Estic content.
Per què creu que l’equip ha trigat tant a assolir el seu millor nivell?
El començament va ser difícil, amb sortides i entrades de jugadors a última hora. Vam anar formant equip a poc a poc i ens vam anar coneixent. Ara estem al nostre millor nivell. Estem molt units i els últims partits estem molt bé.
És possible el ‘play-off’?
Sí, és clar. Continuem somiant amb això. Mai hi hem estat tan a prop i estem cada dia treballant per això, fent bons partits. Estem jugant més amb pilota ara. Si volem guanyar, hem de tenir la pilota. Tothom està treballant molt per arribar al play-off. És el nostre objectiu. Hem d’aconseguir el màxim de punts que puguem. Farem el màxim per arribar al play-off i intentar pujar a primera.
No han de conservar cap avantatge, sinó retallar. Això els fa ser més valents, arriscar-se més?
No tenim res a perdre. No som a play-off i, per tant, hem d’anar a totes per anar guanyant partits. Hem de jugar bé, concentrats i donar el millor de nosaltres.
Si fallen, quedaran sense xarxa.
Sí, és clar. Som conscients que hem de donar el millor. Si juguem com en els últims partits, segur que tindrem la capacitat de poder guanyar partits que seran difícils.
Quin ha estat el seu pitjor moment aquí?
Va ser entre octubre, novembre i desembre. Van ser mesos difícils. Estava amb tota la família, també amb la xicota, i plorava força. Em quedava sol a l’habitació. No jugava, passaven partits i no entenia per què no em donaven minuts. Però, és clar, no estava en la meva millor forma. A vegades tu no mires aquestes coses. Des de fora, t’has de mentalitzar per canviar les coses. I estic molt content per tota la gent que em va ajudar a millorar. Crec que va ser el moment més difícil de la meva vida, perquè mai m’havia quedat tants partits fora. Però ara estic bé i això és el més important, acabar la temporada bé i estar content.
Quin somni té per complir?
Jugar una copa del món. I ser campió, és clar.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)