El 22 de febrer del 1931, Francesc Macià va poder tornar finalment a Catalunya després de gairebé vuit anys a l’exili. S’havien aprovat diverses amnisties des de la caiguda del dictador Miguel Primo de Rivera, però el govern de Dámaso Berenguer no va autoritzar-ne el retorn. Quan els periodistes l’interrogaven sobre la qüestió, el president espanyol argumentava que “el delito de dicho militar (Macià) era de tal gravedad que no podía incluírsele en la amnístia”. Macià s’havia convertit en l’enemic número u del règim, que s’estimava més tenir-lo a quilòmetres de distància que no pas en un judici que amplifiqués la seva causa. Cansat d’esperar, l’Avi va intentar forçar la seva situació amb un cop d’audàcia i el 25 de setembre del 1930 va retornar d’amagat. Però la policia espanyola, per ordre expressa del ministre de la Governació, va situar-lo a l’altre costat de la frontera; i la francesa va portar-lo fins a Bèlgica. Finalment, quan va caure el general Berenguer, el govern espanyol va decidir indultar-lo i, després de superar els obstacles de les autoritats franceses (que no li permetien travessar el país des del judici pels fets de Prats de Molló), va poder tornar finalment a casa nostra.

Les autoritats van imposar la censura per evitar que transcendís la notícia, però els periodistes més enginyosos van trobar la fórmula per esquivar-la. Un dels més originals va ser el director del setmanari La Rambla de Catalunya, Lluís Aymamí, que va publicar una crònica en què Francesc Macià, sense esmentar-lo, es convertia en ciclista i travessava el país en una caravana imaginària. Val la pena reproduir-la. Diu així: “Mai no ens havia plagut tant un viatge per carretera. L’automobilisme, decididament, és una gran cosa. És un dels esports més atractius. Travessar Catalunya [...] formant part d’una caravana de vuitanta, noranta, cent automòbils, és una cosa impressionant. Què hi fa que us hagueu d’aturar cada cinc o deu quilòmetres! Què hi fa que us pugueu lliurar a la follia de la velocitat, si això us permet copsar els batecs d’un poble! Empordà, Costa Brava, Maresme... La gent ens esperava als portals de les cases. I ens saludava amb tota l’afectuositat de la seva ànima. De ginesta, a la muntanya, encara no n’hi ha. De flors, però, no en van mancar. Com si ploguessin del cel. L’anglès Campbell ha batut recentment el rècord de velocitat. Nosaltres, ahir, vam batre segurament el de la lentitud. I la nostra marca –per dir-ho en termes esportius– estem segurs que ens satisfà més que la seva al corredor anglès. Anar de pressa té els seus inconvenients. Anar a poc a poc té els seu avantatges. La velocitat esbojarrada gairebé no us deixa veure els arbres de la carretera. Un pas metòdic us permet fixar-vos en la gent dels pobles que travesseu i us permet, per exemple, veure com els brivalls petonegen l’Avi, com les dones ploren d’emoció i com els homes es lleven respectuosament el capell o la gorra amb una mà mentre alcen l’altre braç en senyal de joia.”

Ja ho veuen, les caravanes automobilístiques no només serveixen per celebrar els èxits esportius, sinó també per acompanyar els exiliats en el seu retorn al país; encara que, per poder explicar-ho, calgui recórrer al ciclisme per evitar la censura.