Internacional

Homenatge a Iaixin

L’actuació dels porters a Rússia 2018 està honrant la memòria de la mítica ‘Aranya Negra’, imatge del mundial i que avui descansa al cementiri moscovita de Vagankovo

L’avinguda del 1905 trenca el silenci. No més que qualsevol altra ramificació de la gegantina capital russa, però els seus sis carrils són més que suficients perquè el contrast sigui xocant per a qui busca la calma. S’acaba trobant. Uns 200 metres des de l’estació de metro, a mà esquerra. Un mur blanc. Una porta. Un canvi de realitat. Del bullici d’una ciutat sense fronteres a la pau interior d’un Vagankovo que intimida amb la mirada. L’església del Dia de la Resurrecció custodia l’entrada i convida a endinsar-se a través de l’avinguda principal d’un cementiri que és història de l’esport. Primer, a mà dreta, Viktor Tikhonov, mític entrenador de l’URSS d’hoquei sobre gel campiona de tot. Vuit campionats del món i tres ors olímpics descansen sobre les seves espatlles, a pocs metres de la tomba de Nikolai Starostin, fundador de l’Spartak de Moscou, algú que va resistir al gulag i mai va perdre la passió per l’esport i pel seu venerat “equip del poble”.

Al fons, un edifici. Farà falta rodejar-lo per acabar trobant una silueta sòbria. Com a mínim dins del context d’un cementiri ple d’ornaments, de bufandes, d’escuts, d’estàtues i ostentació. Però ja se sap que a Lev Iaixin li agradava transmetre una imatge austera, sempre de negre. Tallat en pedra, de perfil, i amb la D de Dinamo cosida al pit, avui el seu record és més fort que mai. Milers de persones van peregrinar fins a Vagankovo un dia de març del 1990 per acomiadar el considerat el millor porter del segle XX, i avui la seva ciutat acull el món sencer amb la seva estampa de fons, impresa en un bitllet commemoratiu i sobretot en els cartells, sempre emblemàtics, que dissenya la FIFA per recordar els mundials.

Història sobre història. Iaixin, campió de l’Eurocopa amb l’URSS el 1960, en va disputar quatre (del 1958 al 1970). I d’alguna manera era de justícia divina que el del 2018 fos un mundial de porters. I ho està sent després d’uns quarts de final en què les mans han pesat tant com els peus, i en què fins i tot el seu compatriota Ígor Akinféiev ha estat icona de la gesta d’una Rússia plena de mancances, però que ha resistit per dignificar el seu rol en el torneig, amb dues tandes de penals incloses. El porter del CSKA, nascut a Vídnoie, a la perifèria de Moscou, en va aturar un, difícil i a baix, en l’intercanvi de penes màximes contra Croàcia. No va poder evitar el definitiu de Rakitic, però va ser bandera del gegant eslau en els vuitens contra Espanya interceptant el llançament de Koke, i sobretot amb el peu a Iago Aspas, per enterrar anys difícils, en què fins i tot va ser caricaturitzat pels aficionats per una ratxa d’onze temporades consecutives sense aconseguir deixar la porteria a zero en competicions europees.

Akinféiev ha estat un digne amfitrió d’un mundial que ha vist Kasper Schmeichel consolidar-se com alguna cosa més que el fill de Peter, aturant tres penals en els vuitens contra Croàcia; Subasic ser protagonista en dues tandes de penals; el llançament de Jordan Pickford com a porter d’època en una Anglaterra que no havia trobat unanimitat en el seu número 1, i especialment un Thibaut Courtois enorme, de silueta allargada, guardià indestructible d’uns diables vermells que somien com mai abans. Un mundial que també ha vist errar De Gea i Muslera, que ha vist caure un gegant com Neuer, però que també ha regalat intervencions de postal, com la de Lloris a Cáceres, i que ha mostrat nivell a les porteries per honrar de la millor manera la memòria de Iaixin, amb Memo Ochoa aturant més que ningú (25 parades) i Essam El-Hadary convertint-se en el porter més veterà de la història de les copes, amb 45 anys.

LA FRASE

No va ser una qüestió de fortuna: contra nosaltres Courtois va estar il·luminat
Tite
Seleccionador del brasil

LA FRASE

Havia encaixat algunes crítiques, però ha demostrat que la gent estava equivocada
David Seaman
exporter anglès (sobre pickford)

L’agilitat de Pickford i la fe de Subasic

La història d’Anglaterra i la porteria feia anys que estava enredada en un debat sense fi. Bressol de porters de nivell en el passat (sobretot Gordon Banks), el conjunt dels tres lleons no havia tingut un guardià de plenes garanties en les últimes dècades, des de David Seaman fins a Joe Hart, fins que en ple mundial 2018 l’ombra de Jordan Pickford, que l’Everton va convertir l’estiu passat en el porter més car de la història de la Premier League, s’ha allargat tant que s’ha elevat a la categoria d’heroi nacional. Criticat pel gol que li va fer Januzaj en l’últim partit del grup, el porter format al Sunderland ha enterrat qualsevol debat: s’ha convertit en heroi en la tanda de penals contra Colòmbia i ha estat providencial també per contenir la incòmoda selecció sueca. “Ha demostrat que la gent estava equivocada amb algunes crítiques. I ho ha fet en un escenari com aquest, i a la manera de Jordan Pickford. El mèrit és enorme”, ha defensat David Seaman, que avalava així una de les grans esperances d’una Anglaterra que aspira al títol quan menys se l’esperava i que per ser diumenge a Moscou s’haurà d’enfrontar amb una Croàcia que ha perdut frescor futbolística amb el pas dels partits, però que també ha tingut en el seu porter, Danijel Subasic, una muralla. Artífex silenciós de l’èxit del Mònaco fa dues temporades, el porter de Zadar va acabar amb un somriure el duel de vuitens amb Schmeichel, interceptant tres llançaments en la tanda de penals, i va repetir gesta dissabte contra Rússia, aquesta vegada interceptant-ne un, i amb l’afegit que havia acabat el partit amb visibles mostres de dolor a la cuixa. “És un heroi”, va sentenciar el seu seleccionador, Zlatko Dalic.

Courtois, il·luminat; Lloris, sobri

Els seus 199 centímetres sobrevolant el cel de Kazan per interceptar la paràbola de Neymar ja formen part de l’imaginari col·lectiu del futbol modern. Una actuació mestra d’un porter dissenyat per a la història. Per a la que pretén ser la millor Bèlgica de la història, el destí ha modelat un porter de plenes garanties, com a mínim a l’altura del llegendari Jean-Marie Pfaff, un dels pilars del conjunt que el 1986 va trepitjar per primera vegada la semifinal mundialista. Contra el Brasil, Courtois va haver d’intervenir en nou ocasions, sempre amb encert, i la seva aturada final va enviar els belgues a les semifinals. “De sort, res. El porter simplement estava il·luminat”, va resumir el seleccionador brasiler, Tite. “És que estem davant del millor porter del món”, hi afegia Robert Martínez.

A la gespa del Lujnikí, el porter del Chelsea mesurarà el seu potencial amb Hugo Lloris, homòleg habitual en els derbis londinencs contra el Tottenham i ara objecte d’una rivalitat elevada a esferes mundials. Encara que no ha tingut gaire exigència (dels supervivents, és el porter que menys aturades ha hagut de fer), el guardià de Nantes va irrompre providencialment en l’eliminatòria de quarts: va desviar una rematada de cap de Cáceres i va evitar que l’Uruguai es reenganxés al partit, just el dia que completava la seva aparició número 100 amb el conjunt del gall.

Lloris ha hagut de comparèixer poc, però quan França l’ha necessitat ha estat a punt, molt en la línia del seu caràcter, del capità silenciós que és des de fa temps i que permet a Deschamps tenir una continuació sobre la gespa enmig d’un grup de jugadors joves i plens de vitalitat. Lloris és alguna cosa més que aturades per al seleccionador.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)