Més futbol

HENK TEN CATE

EXSEGON ENTRENADOR DEL FC BARCELONA

“És més complicat gestionar futbolistes avui que fa vint anys”

“El 2003 el Barça venia d’un final d’etapa i de sobte un grup de joves catalans van veure la llum i es van convertir en estrelles mundials”, diu el neerlandès des dels Emirats Àrabs, on continua entrenant però amb menys pressió

“Sempre dic que per ser professional calen deu mil hores d’entrenament. La meva generació, les fèiem al carrer; ara és diferent”

He conviscut amb pressió tota la vida i vaig optar per continuar vinculat al futbol un nivell inferior
Cruyff és el pare del que avui és el Barça. I Messi, a la seva manera, també quedarà per sempre

Fill de sang de Surinam, colònia neerlandesa fins al 1975, però criat als carrers d’Amsterdam, on va gestar una passió extrema pel futbol, Henk ten Cate (Amsterdam, 1954) fa mig segle que està vinculat a l’esport de la pilota. Ha trepitjat mig món, des del seu país fins a la Xina, passant per Alemanya, Hongria, Anglaterra, Grècia o Qatar, amb un pas inclòs per Barcelona, on, amb Frank Rijkaard, van posar la llavor d’una època d’èxit sense precedents. Actualment des dels Emirats Àrabs, on ja entrena però amb una vida ja més relaxada, atén L’Esportiu per repassar les seves vivències.

La força del futbol és igual a tot arreu?
La possibilitat de sentir el joc és igual a tot arreu. El que canvia, sobretot a Europa i en els clubs grans especialment és la pressió amb què un treballa, la que generen els mateixos aficionats i els interessos. Però el magnetisme que genera i el que és el joc en si, és igual a tot arreu.
I no enyora la pressió dels grans escenaris?
No, venir a Qatar o, ara, als Emirats va ser una elecció personal, de vida, que vaig prendre després de passar per Barcelona i d’estar en clubs com l’Ajax, el Chelsea o el Panathinaikòs. Feia molts anys que estava enmig d’aquest món, vaig iniciar-me com a entrenador amb 34 anys a Holanda, sent l’entrenador més jove aleshores i en un context de força pressió, en què la lliga neerlandesa era potent, amb l’Ajax campió d’Europa i el PSV i el Feyenoord amb un gran potencial. He conviscut amb aquesta pressió tota la vida, i va arribar un moment que vaig optar per mantenir-me vinculat al futbol, perquè és un esport que m’agrada massa, però fer-ho en un nivell inferior.
Ha perdut part de la passió?
Diguem que és menys intens. Fa uns anys que era una persona que allà on estigués, estava veient futbol. Em coneixia tots els jugadors. Ho veia tot. Ara continuo estant-ne pendent, però potser ho visc d’una manera més relaxada. Diria que és llei de vida.
Vostè és dels que van començar al carrer?
Quan era petit vivia en un barri a Amsterdam on fèiem competicions entre carrers. Els nois d’un carrer contra els nois de l’altre. Ens ho muntàvem com podíem per jugar a futbol. Després, amb la família, ens vam moure a una altra àrea de la ciutat, i recordo que hi havia un parc on estàvem també tot el dia donant puntades a una pilota.
Tot això ha canviat...
Pot ser, sí. Els nens creixen entre ordinadors i videojocs, i diguem que a les ciutats han quedat menys àrees per jugar. Les ciutats estan més atapeïdes d’edificis i la vida està portant les noves generacions a viure més pendents d’un ordinador. Només cal anar a un restaurant, asseure’t i mirar al teu voltant. Tothom està amb una pantalla. Ni tan sols parlen entre ells. La vida és evident que ha canviat.
I això pot afectar el futbol?
No pel que fa a la passió de la gent pel futbol, però potser sí a la qualitat dels futbolistes. Sempre dic que per ser jugador professional calen deu mil hores d’entrenament. La meva generació la gran majoria d’aquest entrenament el vam fer al carrer, en el nostre dia a dia. Ara és diferent.
Què és més difícil, gestionar futbolistes ara o fa vint anys?
Per mi és molt més difícil fer-ho ara. Ara els futbolistes de 18 anys són madurs, coneixen el món. Tenen molta més informació i la seva mentalitat és molt diferent. El món s’està convertint també en un lloc més agressiu.
Què hi ha de cert en allò que a Barcelona vostè era el ‘poli dolent’ i Rijkaard, el ‘poli bo’?
Les coses a vegades s’exageren una mica, però sí que és cert que Frank i jo tenim caràcters diferents. Gràcies a Déu no hi ha dues persones iguals; si no, tot seria molt avorrit. Sí, és cert que cada un teníem un rol, i jo era el que tendia a plantejar reptes als futbolistes, a pessigar-los. Crec que ens va anar força bé.
És senzill gestionar jugadors com Ronaldinho, que estan en el cim del futbol?
En això Rijkaard tenia un gran avantatge, el fet d’haver estat un futbolista de talla mundial, que entenia com tractar amb aquest tipus de jugadors, i sobre la base que el més important per començar a funcionar és un respecte mutu entre les dues parts. Ronaldinho era un futbolista únic i al mateix temps una persona única, saber trobar l’equilibri entre l’exigència, portar-lo al seu màxim nivell, i entendre la seva personalitat és clau.
Quan va ser conscient de la dimensió que tenia Leo Messi? En el Gamper contra la Juve?
Abans; ho recordo com si fos ahir. Vam anar a jugar un partit a Porto, a la inauguració de l’estadi, i la majoria dels jugadors del primer equip estaven fora. Van venir diversos jugadors de les categories inferiors i n’hi havia un de petit, de molt petit, que es deia Leo. Frank va decidir fer-lo jugar una estona al final, i només en les dues primeres accions ja es percebia que era diferent. Recordo trucar a Gio van Bronckhorst, que estava amb la selecció, i dir-li que quan tornés a Barcelona veuria una cosa molt especial.
L’ha sorprès la manera amb què es va posar punt final a la relació Messi-Barça?
Decebut seria la paraula, per ser sincer. Leo per a mi és probablement el millor jugador de la història d’aquest joc; no puc recordar un jugador amb aquest talent estant de forma tan sostinguda en el màxim nivell. És quasi ridícul pensar que algú pot tenir una carrera com la seva. Potser podríem pensar en Pelé com algú que ho va aconseguir, que va començar molt jove a ser una estella, però el fenomen Messi és emocionant.
És dels que veuen possible comparar jugadors de diverses èpoques?
És molt complicat. El que sí que tinc clar és que hi ha futbolistes que són capaços de canviar la història de les coses. En general els clubs estan per sobre dels futbolistes, de les persones en general, però hi ha algunes que són capaces de modificar el rumb de les institucions. Recordo un futbolista anomenat Johan Cruyff, que va arribar a Barcelona en un moment políticament molt complicat i crec que ell és el pare del que avui el Barça és com a club. Són persones que queden per sempre. I Leo Messi, a la seva manera, també quedarà per sempre.
Veu paral·lelismes entre el Barça actual i el que van agafar vostès l’any 2003?
Diria que són situacions molt similars, sí. Es venia d’un final d’etapa, en què tot semblava molt complicat, però en què de sobte un grup de joves futbolistes catalans van veure la llum i es van convertir en estrelles mundials. En què hi havia un noi anomenat Ronaldinho que era molt especial i al qual es va sumar un altre escollit com Leo Messi més tard. Toca renovar l’equip, i el Barça trobarà els nous actors.
Actualment, però, la situació econòmica sembla encara més difícil...
Si el deute ara són mil milions, aleshores eren cent. Però els cent milions d’aleshores s’han de posar en context d’una altra època. Era una situació igual de difícil, el valor dels diners ha canviat.
Vostè va dir que Ronald Koeman va fer mèrits la temporada passada per continuar. Li va saber greu la forma com se’l va acomiadar?
La meva mirada ve de fora i no és senzill jutjar ningú. Però des de fora no va semblar una situació agradable. No sé si era realista pensar que l’equip hauria pogut tenir molt més rendiment en una situació com la que va haver d’afrontar Koeman, que a sobre va fer coses molt positives per a la institució, com donar oportunitats a futbolistes molt joves i d’un talent important. Amb l’equip que tenia va estar molt a prop de guanyar la lliga i es va quedar amb la copa. Però el club deu tenir els seus motius, i personalment continuo tenint molta fe en Joan Laporta, de qui tinc els millors records.
Creu que Xavi serà un bon entrenador?
La seva mirada com a futbolista és indiscutible, com a entrenador haurà de viure un procés, i sobretot envoltar-se de gent amb potencial. Els líders febles estan envoltats de persones febles; els líders sòlids, de persones potents, amb eficiència.
Creu que Xavi recuperarà Frenkie de Jong?
Dependrà de la mentalitat del jugador. Crec en Frenkie perquè és un bon futbolista, molt bo. Però en un club com el Barça has de conviure amb una situació d’estrès, de diaris que opinen, de les xarxes socials. Hi ha moltes persones que estan permanentment jutjant-te, i això a vegades es fa difícil de digerir. Tant de bo pugui fer-ho, perquè encara és jove.
Què li agrada del futbol actual?
L’Ajax, que amb menys recursos que la resta demostra encara que pot ser competitiu i amb un estil molt reconeixible. M’agrada el Manchester City per l’estil de futbol, i també el Bayern per la manera convençuda que tenen de viure el futbol, tan sobre el terreny de joc com en l’aspecte organitzatiu.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)