Milà va avui de neroazzurro. La banda negre-i-blava de la capital de la Llombardia somriu, després del triomf (0-2) de l’Inter ahir a San Siro, com a visitant, davant del rival ciutadà, el Milan, que l’acosta a una final de la Champions League 13 anys després. I és que no en trepitjava cap des que el 2010 aquell conjunt interista entrenat per José Mourinho va guanyar el triplet. Ara, aquesta la veu de prop, té avantatge i dimarts vinent ho haurà de confirmar al mateix estadi, però com a local.

I molt haurà de millorar el Milan, respecte al que va oferir ahir, si vol competir-li l’eliminatòria. I és que, en el derby della madonnina a l’europea disputat ahir, l’equip orientat per Stefano Pioli no va estar a l’altura, condemnat, sobretot, per dos gols encaixats en els primers 11 minuts i, també, per l’absència de Rafael Leão, que, dubte fins a última hora, no va arribar al duel, i la lesió en els primers compassos de Bennacer. Va ser, doncs, un inici calamitós per als rossoneri. En les lesions, poca cosa s’hi pot fer, al final són infortunis, però les dianes matineres rebudes sí que van ser ben evitables perquè totes dues van produir-se per errades defensives importants. En la primera, obra de Dzeko (8’), el davanter bosnià va guanyar la partida a la sortida d’un córner a Calabria, que va estar molt malament en la marca, i va permetre a l’ariet de 37 anys rematar amb el peu dins de l’àrea petita. I en la segona, tot seguit, Mkhitaryan (11’) va recollir una passada de Di Marco a la frontal de l’àrea, i va aprofitar un forat gegant i incomprensible a l’eix de la defensa, ocupada per Kjaer i Tomori, per plantar-se sol davant de Maignan i resoldre a plaer.

Dos cops duríssims per al Milan, al qual se li va afegir l’esmentada lesió de Bennacer, un dols motors de l’equip a tres quarts de camp, i dels quals no va saber refer-se fins al descans. De fet, el mal per als vermell-i-negres hauria pogut ser encara més gran, si el pal no hagués repel·lit un xutàs des de fora de l’àrea de Çhalhanoglu, si Maignan no hagués tret un altre gol cantat a Mkhitaryan o si el VAR no hagués fet revisar un penal favorable a l’Inter ja xiulat per Gil Manzano.

La reacció dels locals va tenir lloc en el segon temps, tot i que no va ser prou contundent malgrat el començament prometedor amb xuts interessants de Brahim Díaz i Junior Messias a fora. Li va faltar, al Milan, atreviment i probablement talent, allò que té Leão, que s’ho mirava desencaixat des de la graderia juntament amb Ibrahimovic. La més clara del grup rossonero va ser per Tonali, que va estar a punt d’escurçar distàncies amb una fuetada al pal, però la realitat és que l’equip no va tenir continuïtat a dalt i, de fet, l’única rematada que va fer intervenir Onana en tot l’enfrontament va ser un llançament tímid i innocent de Pobega en el minut 92. A l’altre bàndol, el conjunt dirigit per Simone Inzaghi va mostrar-se ferm, sense arriscar més del compte, i gairebé va sentenciar aprofitant els espais al darrere via Dzeko i, més tard, Gagliardini, que no van afinar. El desenllaç, d’aquí a cinc dies al mateix lloc.