Els resultats i les sensacions no van sempre de bracet. Per desgràcia, perquè si no el Nàstic hagués tornat ahir del camp del líder amb algun puntet al sarró. El dia a dia a casa del pobre és molt dur. I a la del ric, la festa és contínua. D'aquesta manera, es pot interpretar la derrota dels grana al camp del Llevant, un rival que, sense fer més mèrits que el Nàstic, va adjudicar-se els tres punts. No va ser injust, perquè, al final, el que decanta la balança és l'encert, però hagués estat de justícia que els tarragonins tornessin a casa més recompensats. Paradoxes del futbol. La realitat, en tot cas, és que el Nàstic és un equip indolent a la zona d'atac i, tot i dominar en el primer temps, va veure com un parell de gols del Llevant el condemnaven a la derrota. De res va servir el 2-1 de Delgado. El Nàstic va claudicar i continuarà una setmana més a la cua. La salvació, això sí, és ara més lluny. A 5 punts.

Juan Merino va mantenir l'aposta de jugar amb tres homes al darrere i dos carrilers i la idea va rutllar. El Nàstic va ofegar bé el Llevant i, amb el pas dels minuts, va dominar. Val a dir, això sí, que va faltar clarividència per arribar amb perill a la porteria de Raúl Fernández. Només Emaná, amb un xut dins l'àrea que va blocar el porter (32'), va arribar a xutar amb intenció. Al descans, doncs, es va arribar amb la llauna per obrir, però amb la sensació que si el Nàstic persistia, podria rascar alguna cosa.