El bon gironí es pensa que domina Barcelona, però sempre s’hi acaba perdent. Hi va quatre cops l’any mal comptats, només per convèncer-se enmig del caos de clàxons que Girona és la capital moral del país i la sort que té de viure envoltat de rius i no de cues quilomètriques. Rodejat de semàfors, d’obres infinites i motos que es colen per tot arreu com mosques colloneres, el gironí es posa tan nerviós que és capaç d’anar contra direcció pel passeig de Gràcia. Enclaustrat al cotxe, a la fi se sent vulnerable i es promet que només tornarà a Montjuïc a escoltar en Bruce, perquè tornarà com ho ha fet el Girona després de cada patacada.

Ja que és a Barcelona, el gironí es deixa portar per la il·lusió blanca-i-vermella. Si un dia la podem fer grossa, és avui. Tancats a la gàbia, el futbol a Montjuïc deixa molt a desitjar. Els jugadors queden tan lluny que et costa identificar qui és qui. El gironí enyora el vetust Montilivi, que escasseja de recursos bàsics però on es veu un futbol excels mentre pots fotografiar els somriures dels jugadors.

A la mitja part, xerro amb antics alumnes. Feliç retrobament, fins que un d’ells em diu murri que si guanyem ha de caure un article. Li faig que sí amb el cap, perquè potser amb una mica de sort el Barça hi posa remei i m’estalviarà les quatre ratlles. Però per sort, no tinc sort. La gàbia gironina és una festa amb l’equip, cantant “Barça, Madrid, el líder ja és aquí” o “Eric gironí” veient com el central juga el partit de la seva vida. I quan l’afonia ens destrossa la veu, traiem forces del cor per cantar en qualsevol moment del partit un càntic que va camí de ser un mite gironí: “Míchel català, Míchel català!” Valery s’apunta a la festa i Stuani, a qui li és igual marcar contra l’Oriola o el Barça, ens fa quedar ben afònics mentre corre cap a nosaltres com el fill emocionat que t’explica que el tió s’ho ha menjat tot. A Montilivi el podríem tocar, aquí ens hem d’acontentar intuint-li aquesta passió pel gol que li corre per les venes. És feliç fent gols amb el Girona i nosaltres, més!

A quarts de dues arribem a Girona (encara bo, perquè si a Girona tot és a deu minuts, a la capital sempre hi has de sumar tres quarts o una hora més), però fins a les tres de la matinada no aconsegueixo agafar el son. Baixant de Montjuïc, més d’un culer ens ha mirat amb admiració i fins i tot n’hi ha que ens han felicitat. Marxem líders de Barcelona. Tot i que ens han faltat cinc minuts per fer la maneta, l’hem feta grossa un cop més. Míchel obre una nova dimensió i jo agraeixo el comentari de l’antic alumne que m’ha obligat a escriure aquest article, tot i que el beneït cansament del dilluns no em permeti jugar amb les paraules com ho fan els nostres jugadors. Ja em sap greu, però el que sí que us asseguro és que els gironins tornarem a fer-la grossa a la capital, perquè encara ens queda pendent guanyar i meravellar al Camp Nou.