Un dels personatges més rellevants de la història del Girona, FC, Emilio Rodríguez Meléndez, ha mort avui als 89 anys. Rodríguez va ser durant més de 30 anys l’home que va tenir cura de l’estadi del club, Montilivi. De fet, va començar a treballar pel club quan l’equip encara jugava a Vista Alegre, del qual en va ser l’últim cuidador, entre el 1967 i el 1970 sota la presidència de Benjamí Colomer. És un personatge veritablement únic en la història de l’entitat perquè es va instal·lar a Montilivi, abans de la seva municipalització, i hi va viure en un petit habitatge amb la seva família, la dona i dos fills. Durant més de tres dècades va mantenir les instal·lacions al dia entre setmana i durant els partits pràcticament en solitari fins al 2000, quan es va jubilar durant la presidència d’Antonio Escudero.

Ricardo Soley, que va ser molts anys massatgista del primer equip, i l’exdirectiu Albert Mateos, coincideixen en assenyalar que ho feia pràcticament tot, des de la neteja de les samarretes dels jugadors passant pel manteniment de la gespa diària i pel control de la il·luminació i acabant per la tasca de vigilant durant gairebé 24 hores al dia.

Això i el seu caràcter entranyable el van convertir en un amic més dels jugadors. Alguns veterans, com Lluís Busquets, Paco Nieto, Pere Pla i Jordi Mas, l’han lloat també per la seva capacitat de fer bromes i perquè era un home molt proper. Mas ha recordat, a més, que durant un temps en què s’havia de recuperar d’una lesió, Rodríguez li obria tota la il·luminació perquè s’hi veiés mentre corria pel camp encara que estigués sol. L’afició també li tenia gran estima. Ell era l’home que moltes vegades havia de córrer a engegar els llums abans es pongués el sol i en la segona part no s’hi veiés ningú.

Ricardo Soley també recorda que, quan calia, era un home amb caràcter. “Quan Mis era el president va estar un sis mesos sense cobrar, com els jugadors, i el perseguia rere el cotxe per recordar-li els diners que li devia.” Un dels fills de l’Emilo, l’Emilín, va ser un destacat jugador de les categories de base del club i va arribar a debutar en el primer equip.

Una de les imatges clàssiques que es podien veure des de fora de Montilivi eren totes les samarretes dels jugades penjades al sol perquè s’assequessin. La dona de l’Emilio l’ajudava en tot el que calia. Era una aliança professional entre ell i el club que ara seria impossible perquè quan es va jubilar, de fet, totes les tasques es van repartir entre diferents persones.

En els últims anys vivia a Can Gibert i havia col·laborat també amb l’equip de futbol dels Germans Sàbat, Soley lamenta que el seu antic company no hagi rebut mai cap homenatge com cal per part del club. “Passa com tantes altres vegades que el recordarem ara, que s’ha mort”.